pep rossello

Aquests dies he arribat a pensar que hi ha morts i morts. O, potser, és que la beneitura s’escampa com una taca d’oli que taca tot el que toca. És ben vera que duim una setmana de morts que fa feredat; però això no ho justifica tot: la desproporció, el mal gust, la ignorància… Comencem pel que ens toca més de prop, almenys a un servidor. Llegint les notes de premsa en la quals diferents mitjans varen donar notícia del traspàs de Josep Moll Marquès, no vai poder evitar un llampec d’indignació en topar-me amb un dels defectes que més em dolen en la nostra professió: la manca de rigor informatiu. Els diaris, en esbossar el perfil biogràfic del polític socialista, van insistir, sense cap casta d’esmena, en parlar dels seus tres germans. Però en Pep Moll en tenia set, de germans. Certa ment, es feia referència als més coneguts, els que han tingut una major presència pública: n’Aina, filòloga i catedràtica; en Joan, músic; i en Francesc, que ha estat la imatge pública de l’Editorial Moll, sobretot des de la desaparició de son pare. Però és d’una injustícia ofensiva oblidar na Francisca, que durant molts anys va ser l’ànima de Llibres Mallorca; na Dora, que ha format a generacions de mallorquins des de l’institut; o en Víctor i na Nina, els més joves, que també han posat, en un moment o altre, el seu gra de sorra a la feina editorial, per exemple. Puc entendre que aquestes dades no les coneguin tots els periodistes de Palma, que segurament no en tenen memòria personal ni històrica: però, és tan bo de fer informar-se abans d’escriure! Déu ens guard dels periodistes que es pensen que només el que ells saben val la pena de ser sabut. La desproporció mediàtica de la setmana ha estat el seguiment informatiu del traspàs d’un jugador de futbol, Antonio Puerta. No negaré la condició de noticiable de la mort d’un jove de 22 anys, un esportista suposadament immune a determinats problemes de salut, per edat, condicions físiques, seguiment mèdic… Però s’ha mort i això no justifica que durant dos dies hagi estat la notícia de capçalera dels informatius de la primera cadena de televisió pública, objecte de reportatge monogràfics, eix central de tots els programes de crònica social. O que els diaris hagin dedicat a la qüestió el doble d’espai que a la mort de Francisco Umbral, renovador del llenguatge periodístic espanyol, premi Cervantes, premi Príncipe de Asturias: tant si t’agrada com si no. Una darrera injustícia. No es pot escriure l’obituari d’una actriu com Emma Penella basant-lo en la popularitat que li han donat sèries de televisió com “Aquí no hay quien viva”, relegant el seu paper, per exemple, a “El verdugo”, donant la rèplica a Nino Manfredi i a José Isbert. No n’hi hagut prou ni amb el fet que la pel·lícula estàs rodada en bona part a Mallorca. A vegades, ni per esser provincians servim.