pep rossello

El cas de Shaima Saidani, una nina musulmana de vuit anys, resident a Girona, va estar una setmana sense anar a escola perquè el centre on estava matriculada li prohibia assistir-hi portant un ‘hiyab’, un vel que cobreix totalment els cabells de la dona i que cal no confondre amb vestidures més rigoroses, com el ‘niqab’, el ‘chador’ iranià o el ‘burqa’ afganes, que tapen tot el cos, fins i tot les mans, i només deixen entreveure els ulls. Finalment, Shaima ha rebut l’empara del departament d’Educació de la Generalitat, que ha volgut posar per damunt de qualsevol altra consideració el dret a l’ensenyament de la nina. La polèmica que ha suscitat la decisió –les pàgines d’Internet i la blogosfera en van plenes– era ben previsible; sobretot si tenim en compte que, no ja per a la societat occidental, sinó que per a diferents països àrabs és motiu de controvèrsia, bàsicament en funció del nivell d’infiltració de l’islamisme i del grau del seu radicalisme. La discusió discorre per àmbits tan diversos com la llibertat d’expressió o la igualtat de la dona, del dret a la no discriminació a la llibertat de cultes… Un servidor sóc del parer que l’afer es planteja des del punt de vista de la religió. O, més exactament, de l’absència de la religió; i en quins àmbits s’ha de plantejar. Podríem començar per intentar establir si l’anomenat ‘hiyab’ és un vel islàmic. Totes les informacions periodístiques, tots els articles d’opinió fan servir tots dos mots com a sinònims; però potser hi ha altres maneres de veure-ho. Les pàgines web ultraislàmiques, per suposat, fan el panegiric del vel, entenen que no només és un troç de tela, sinó un signe de puresa i de comunió amb Al·là, Jo m’estim més escoltar l’opinió de Soad Saleh, professora de Dret Islàmic a una universitat egípcia, que nega al costum de tapar-se el rostre la condició de manament corànic, i el defensa com a vella tradició beduïna. Saleh, per cert, fou denunciada per alguns imans per dir això. Si ho acceptàssim en aquests termes, el ‘hiyab’ no seria massa diferents dels mocadors que jo encara he vist dur a ma mare quan anava mudada; i ningú mai no li va demanar perquè el duia: jo sempre vaig creure que era per no despentinar-se, o per amagar el cambuix quan no havia tengut temps d’anar a la perruqueria. I no en parlem dels vels, autèntics vels, que les senyores s’havien de posar per anar a sentir missa. Si, en canvi, consideram el vel com a un signe extern de pertinença a un determinat credo religiós, haurem de començar a qüestionar els qui llueixen creus o medalletes d’or, o estrelles de David… El que realment hauríem de qüestionar-nos és fins on arriba el caràcter aconfessional de les escoles públiques. Personalment, sóc del parer que no hem aprofundiat suficientment encara en el laicisme que hauria d’imperar en totes aquestes qüestions. Una escola autènticament aconfessional –o laica, que en aquest cas em sembla el mateix– el que ha de fer, a diferència del que es va legislar a França, és restar indiferent davant polèmiques anecdòtiques. Que cadascú porti les vestimentes que vulgui, mentre no destorbin el normal desenvolupament de la tasca educativa –fa mal comunicar-se amb un alumne que no li veus la cara–, mantinguin un cert nivell de bon gust –vols dir que no us molesta més la roba interior que sobresurt notablement dels calçons–, i sobretot no molestin a ningú. Tanmateix, el radicalisme religiós, el sotmetiment de la dona respecte de l’home, la discriminació sexista…, no depenen d’un mocador més o menys. Les raons són una mica més pregones.