pep rossello

Nou i mitja de la nit de dimarts. M’he plantificat davant la televisió per tal de veure, fonamentalment, com se’n desfà Josep-Lluís Carod-Rovira davant un auditori de un centenar de ciutadans espanyols, lliures de demanar-li el que vulguin.

Televisión Española ha trobat una fórmula de debat que, si més no, li ha suposat excel·lents xifres d’audiència. Les dues primeres edicions del programa ‘Tengo una pregunta para usted’, van ser líders en el seu moment; cal suposar que hi tenien molt a veure els respectius protagonistes, el president Rodríguez Zapatero i el dirigent conservador Mariano Rajoy.

No sé, a hores d’ara, quina audiència obtingué la triple presència, cadascú per separat, de Gaspar Llamazares, Josep Antoni Duran i Lleida i Josep-Lluís Carod-Rovira. Però estic per dir que el moment de major atenció –i tensió– es va viure en la darrera mitja hora de programa, centrada en la persona del líder d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Es va veure des d’un bon principi que els ciutadans l’esperaven a ell, alguns amb les ungles ben esmolades. I, tanmateix, Carod-Rovira se’n va sortir amb escreix. I encara es va permetre fer pedagogia, tot i que segurament la immensa majoria dels que l’escoltaven no van voler aprendre res.

El to de la multientrevista, suau, diplomàtic, contemporitzador durant la presència del dirigent d’IU i, fins i tot, durant la del diputatat de CiU –els espanyoles degueren pensar que amb aquests catalans sí es poden entendre, són bona gent–, va fer un tomb substancial des del mateix moment en que va sortir a l’escenari el vicepresident de la Generalitat de Catalunya.

Intentar donar resposta a tots els tòpics, a totes les manipulacions i mentides –començant pel seu lloc de naixement i la suposada substitució d’un llinatge seu–, Carod-Rovira va anar capejant el temporal, això sí parlant clar en tot moment i, com ell mateix va comentar, dient les veritats en les què creu.

Però tota provocació té un límit. Carod-Rovira no es va immutar fins que li van tocar el seu nom propi –i jo el vaig entendre perfectament, perquè és un dels temes que em treu de pollaguera–; quan dos interlocutors es van dirigir a ell amb un contundent “don José Luis”, al·legant a més ignorància del català, el dirigent d’Esquerra es va posar seriós i això li va bastar per argumentar el perquè molts catalans no volem ser espanyols: per no haver de seguir aguantant l’insult, la superbia, el despreci d’aquells que volen venir a fer feina a casa nostra sense cap coneixement del nostre idioma, i no entendrien que nosaltres volguéssim reciprocitat, perquè, senzillament, “estamos en España”. Idò, que se la confitin!