pep rossello

Vaig néixer al Camp Redó. En realitat, fora més precís dir que vaig néixer a Son Dureta, que és on em va tenir ma mare: un hospital gairebé nou de trinca –avui, costa de creure que ho hagi estat mai–, que havien inaugurat l’any 1955, amb el nom de Residencia Sanitaria ‘Virgen de Lluc’, i que segons conten les cròniques només tenia dos metges residents.

Però les coses no es conten així.

Vaig néixer al Camp Redó. Eren les darreries del mes d’abril; tant eren les darreries que mon pare sovint feia broma, dient que si arrib a néixer l’endemà, 1 de maig, en lloc de batiar-me Josep Joan, hauria estat José Stalin. Poca broma, l’any 58. Això del meu nom també mereix una explicació: em varen cristianitzar com a José Juan, no podia ser d’altra manera aleshores; feia el nom dels dos padrins i el del padrí de fons. Varen haver de passar molts anys, va haver d’acabar-se una dictadura, abans que pogués registrar oficialment el nom amb la llengua que sempre havíem parlat a ca nostra.

Vaig néixer al Camp Redó. El barri on jo vaig créixer no se sembla gaire al que avui ens presenten com a Camp Redó-Cas Capiscol, com si fossin una mateixa cosa, amb uns límits imprecisos o erròniament precisos. Erròniament, si més no, respecte dels que jo tenia marcats clarament, i que avui conservo gravats a la memòria.

El Camp Redó era un barri de cases de planta baixa; a molt estirar, de planta baixa i un pis. S’havia anat construint al llarg del carrer del General Riera, que enllaçava amb la carretera d’Establiments, i tenia el seu altre límit paral·lel als carrers Cotlliure i Soldado Soberats Antolí: més enllà s’extenia un descampat –en deiem ‘es campet’, unes terres que no donaven cap profit i en les quals es distingien només dos grans edificis, la caserna d’Automobilisme i l’Escorxador Municipal.

L’edifici modernista de l’Escorxador era, de fet, la fita que marcava els nostres límits infantils, frontera cap a la ciutat que no podíem travessar. Per l’altra banda, el Camp Redó s’extenia fins a Cas Capiscol; però no era un territori continu: es trencava en arribar a Cas Fosser, l’antiga finca on s’havien construït, només quatre anys abans que jo nasqués, unes vivendes de protecció oficial que batiaren amb el nom del Generalísimo, però que des d’un bon principi tots vàrem conéixer com a Corea.

No hi anàvem gairebé per a res, a Corea. Per a nosaltres, infants que començàvem a córrer pel barri, que ens atrevíem a travessar ‘es campet’, que fins i tot gosàvem arribar fins a la vella caserna de la Guàrdia Civil, ja al límit de les avingudes, Corea era territori tabú. La gent que hi vivia no tenia res a veure amb nosaltres; nosaltres tampoc volíem tenir res amb ells, procuràvem vorejar aquells edificis si, pel que fos, havíem d’arribar a Cas Capiscol. Per anar, per exemple a les cotxeres de l’empresa Salma –antecedent directe de l’EMT–, on a més del garatge tenia el punt de sortida i arribada la línia d’autobús que acostumàven fer servir fins a la plaça d’Espanya.