Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

El Camp Redó. Ca nostra

peprossello | 29 Octubre, 2007 01:33 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Mon pare i ma mare vivien al Camp Redó. La casa era una planta baixa, llogada a nom de la padrina Margalida Ramis, sa mare de mon pare, que també hi vivia. La finca, amb un únic pis damunt ca nostra, era al carrer de l’Alférez Oleza Gual i feia cantonada amb el del Teniente Escandell; tots dos carrers mantenen encara la mateixa denominació i fan part, doncs, del paquet que ara l’Ajuntament de Palma vol esborrar, per allò de la llei de la memòria històrica.

La cantonada, en realitat, no era una cantonada: feia xamfrà. Ara que hi penso, aquella cruïlla de carrers era gairebé simètrica: la finca de davant ca nostra també feia xamfrà; les altres dues tenien pròpiament els seus respectius cantons. El xamfrà de davant va estar ocupat molts anys per una tintoreria; una d’aquelles de bon de veres, on els veïnats duien els vestits per a canviar-los el color, i així semblava que havien renovat el vestuari. A les cantonades hi havia una altra casa particular, gran, amb una cotxeria on l’amo, taxista, guardava l’automòbil; i una botiga d’electrodomèstics (potser aquesta botiga l’hi van obrir a les darreries de viure nosaltres al barri, però no hi record res abans).

La casa de ma padrina, on vivia amb els meus pares i, després, amb un servidor, era una casa agradosa, tot i que tenia un punt d’atrotinada. Era una construcció ja antiga, sense xarxa d’aigua corrent: tota l’aigua que haguéssim de menester –per cuinar, per fer net, per rentar-nos– l’havíem de treure del pou que hi havia al corral, cobert per una mica de porxo que corria de punta a punta; a l’extrem contrari a la cuina hi havia un excusat, perquè tampoc teníem cambra de bany.

La casa era llogada. L’havia llogada el padrí Pep quan mon pare encara era fadrí. Mon pare era fill únic, almenys fins que jo vaig tenir devers dotze anys; però això és una altra història. El padrí Pep va morir pocs mesos abans que es casassin els meus pares, l’any 57; el lloguer va passar a la padrina Margalida i, quan ella també es va morir, a mon pare. Tinc ben presents les discusions de mon pare amb el propietari de la casa. Li deien Salvador, l’amo en Salvador per a mi, i també era propietari del Cafè Camp Redó, al carrer del General Riera; anys passant, va poder obrir, a més més, un estanc a pocs metres del primer negoci. Mai no es posaren d’acord: mon pare l’instava a fer les millores que semblaven evidentment necessàries a la casa, mostrant-se disposat a pagar un mica més de lloguer; l’amo s’hi negava sistemàticament, perquè el que volia era cansar mon pare, que ens n’anéssim i poder trobar un llogater que li pagàs una renda molt més alta. Per circumstàncies de la vida, a mon pare li va convenir, en un moment donat, deixar la casa però mai no va tombar el coll davant l’amo en Salvador. Suposo que ell també es va sortir amb la seva; la casa ha restat fins avui allà mateix, exteriorment sense canvis.

L’entrada de la casa era exactament això, una entrada. En dèiem rebedor perquè era la seva funció i no altra: rebre les visites que no interessava o no convenia que passassin per endins; només jo, de tant en tant, m’hi estava, segut a un balancí, llegint hores i hores. El rebedor s’obria al dormitori dels pares i al menjador.

El menjador feia funcions, així mateix, de sala d‘estar; de fet, hi fèiem la vida: hi dinàvem, hi passàvem les vetllades escoltant la ràdio o, quan arribàrem a tenir-ne, veient el televisor. Des del menjador podíem passar a les altres dues cambres, a la cuina i, a travès d’una porta amb persianes mallorquines, verdes, al porxo del corral. Un dels dormitoris l’ocupava la padrina; quan ens va deixar i a mesura que la família creixia –en un ordre perfecte: nin, nina, nin, nina–, les dues habitacions es van distribuir per sexes.

La cuina era ample, amb un bon rebost a l’enfront. Hi havia una cuina econòmica, de carbó, que jo encara vaig veure en funcionament, abans que entrassin a ca nostra les primeres botelles de butà, que també varen arraconar els brasers, substituïts per l’estufa. També hi havia una nevera, inicialment de gel, i després un frigorífic elèctric; a mi em va treure un pes de sobre, literalment, perquè vaig poder deixar d’anar a la lleteria, a cercar-ne les barres de gel que eren la font de fredor de la nevera.

El darrer racó de la casa era el corral, al qual s’accedia per la porxada. Mai no en vàrem dir pati, ni jardí, perquè no era més que un corral: de fet, durant molts anys s’hi van mantenir les estructures, inútils per innecessàries, d’un galliner, unes conilleres i fins i tot… una soll. La vegetació no eren més que males herbes, record sobretot les picades d’ortiga, que primer mon pare i, a mesure que ens fèim grans, els al·lots i al·lotes de la casa arrabassàvem a força de xapeta i càvec. També hi havia vestigis de fruiters: un arbre empeltat de no sé què, però que mai en vaig veure la fruita; una parra i una figuera de moro, totes dues ben bordes. El corral era, de fet, del tot inútil; només servia, de tant en tant, per fer el paper de selves o jungles, escenaris dels nostres jocs d’infants, sempre atents a evitar les ortigues, encara que mai ens en sortíssim sans i estalvis.

Comentaris

  1. Salvador Redó i Martí
    Salvador Redó

    Hola em dic Salvador Redó i Martí. M'ha fet molta gràcia descobrir aquest text en què s'agermana el meu nom i el meu primer cognom. Els meus avantpassats eren de Xerta, d'Horta de Sant Joan i de Lledó, allà on les coses són redones i no pas rodones com és el cas de les comarques de la Catalunya Central que és on visc.
    Apa, Salut!

    Salvador Redó i Martí | 16/02/2009, 16:42
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS