pep rossello

Avui ha fet trenta anys que unes quaranta mil persones ens van manifestar a Palma, demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Van haver de passar molts anys perquè a Mallorca és veiés tanta gent arreplegada amb uns objectius comuns; tampoc mai més, segurament, es va repetir una convocatòria tan àmpliament unitària, des de l’esquerra radical fins a la dreta democràtica.

Els que van viure d’aprop el procés de gestació de la Diada del 29 d’Octubre saben que difícil va ser acon seguir aquell acord. I avui, trencat definitivament l’esperit de consens –situació, per altra banda, ben normal un cop superada la excepcionalitat d’aquelles circumstàncies–, només resta preguntar-se què en va quedar, oblidant que aleshores ens movia l’entusiasme dels vint anys. Hi va haver amnistia, tot i que parcial; llibertat, en tenim, encara que avui sembli condicionada; de l’estatut d’autonomia… què dir-ne: difícilment es podria acceptar si fos més migrat del que és. Tanmateix, canvé aprofitar-se’n tant com sigui possible.

A un servidor, més enllà de la gernació de manifestants, em queda la imatge de Josep M. Llompart, llegint el manifest unitari i enfrontant-se, com sempre, als energumens que l’escridassaven, “mallorquí! mallorquí!”, amb la seva habitual rotunditat: “català, català!!…”