Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

El Camp Redó. La família creix

peprossello | 05 Novembre, 2007 18:49 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Mon pare i ma mare vivien a ca la padrina Margalida. Tot i que no vaig tenir prou temps per conéixer-la, i ella tampoc no era molt infantera, m’ha quedat el record borrós que ma mare i sa sogra no s’avenien gaire. La padrina Margalida era una dona eixuta, severa, acostumada a ser la madona de la casa, a més de fer feina a casa d’altri; menuda de còrpora, es pentinava els cabells grisos, gairebé blancs, estirats cap enrere i agafats en una trunyella embolicada en un monyo. Sempre la vaig veure vestida de dol, o potser de mig dol els darrers temps de la seva vida.

Aital caràcter havia de topar, potser inevitablement, amb el tarannà de ma mare, una dona jove, avesada a una vida familiar més baldera, on qui feia de madona era sa mare, la padrina Francisca, i que, tot s’ha de dir, pecava una mica de desmanegada per a les coses de la casa.

Tot plegat, sovint mon pare, en arribar de la feina, es trobava amb cares llargues i havia d’exercir, no d’arbitre –hauria estat massa complicat–, però sí de pacificador.

Quan un servidor acabava de fer els tres anys, l’estiu de 1961, va néixer la meva germana Margalida. De fet, emperò, no havia estat la segona; entre i entre, ma mare havia tingut un tercer embaràs, però el nin, que hauria estat batejat com Arnau, va néixer mort. Nosaltres no ho vàrem saber fins alguns anys després.

Així, doncs, vaig passar la meva primera infantesa amb una germana, la qual cosa, segons recordo avui, no em produí gaires satisfaccions; reproduíem inconscientment els rols del mascle i la femella, però d’una manera força esgarrada: servidor volia imposar el seu paper masculí, però Margalida era prou menuda per no fer-ne ni cas. Les bregues eren, així, continuades.

No crec que fóssim uns infants especialment trapassers, però alguna vegada trèiem la mare del solc i això volia dir que, ineludiblement, ens havíem d’enfrontar amb la justícia paterna. La cosa no passava, en general, d’una bona renyada, potser una estona de confinament en els respectius dormitoris o, si el mal humor del pare era aquell dia extremat, un parell de batculades. Excepte en una ocasió, que només recordo entre les boires de la porada que vaig passar aquell dia; sé que era l’estiu perquè anàvem només amb vestit de bany. No sé quina la devíem armar, però mon pare ens va fer veure que n’anava fart i anuncià que ens internaria una temporada al reformatori de Natzaret; encara avui no sé del cert que va passar aquell capvespre, si el pare va fer realment el que havia dit i va penedir-se’n o què: ma germana i un servidor ens vàrem tancar a una habitació, en un racó, aferrats l’un amb l’altre i sense gosar dir res fins que, arribada ja l’hora del sopar, ma mare ens va reclamar i ningú va tornar parlar de l’afer. Si es tractava d’escalivar-nos, ho havien aconseguit. Si més no per una bona temporada.

Aquells van ser anys magres per a la família Rosselló Cuní. A casa només entrava el sou de mon pare, que feina feina a una empresa de mobles, on hi arribà a fer de tot. Era un bon fuster, mon pare: al corral de ca nostra, a l’aixoplug del porxo, hi tenia muntat un banc de fuster, amb tots els estris necessaris per a l’ofici. Així mateix, es feia un sobresou estirant teles de somier. Aleshores, la majoria de somiers eren d’uns filferros entrunyellats i muntats sobre un bastidor de fusta; amb el pas del temps, aquella tela s’anava donat i calia estirar-la. Ben igual que el sou del pare, però per molt que l’estiràs no n’hi havia prou: sempre em contava que la meitat de la setmanada me la menjava jo en pots de ‘Pelargón’, una mena de llet o farinetes –no ho recordo– especial per als infants petits.

Quan va néixer Margalida, mon pare, que ja havia fet els trenta anys, va haver de fer un pensament: trobar una segona font d’ingressos, que fos compatible amb la feina que ja tenia. La va trobar al cos de la Policia Municipal de Palma; aquesta seria, amb el temps, la seva ocupació principal i gairebé única, fins que s’hi va jubilar amb més de trenta anys de servei.

A les acaballes de l’hivern de 1966, va venir al món el tercer fill, el segon mascle de la nissaga, que va fer el nom del pare, Jaume. Amb el pas dels anys, vaig comprendre que els meus progenitors van tenir els fills que, com ells deien, Déu els havia volgut enviar. Així, la primavera de dos anys després va ser l’estació triada per la nostra germana petita, que esdevindria la darrera només perquè Déu així ho va voler; jo vaig ser testimoni d’almenys dos embarassos més de ma mare que no van arribar a bon port.

El naixement de la petita, Francisca, suposà per a servidor una anècdota ben especial. Quan ma mare ja duia ben avançada la gestació, vaig demanar-li per quan esperava que arribàs el nadó; en dir-me que cap a finals d’abril, vaig fer la broma: “ Mira que si resulta que neix el mateix dia que jo”. Dit i fet, el 30 d’abril de 1968, quan havíem de celebrar el meu desè aniversari, varen haver de córrer cap a Mare Nostrum. Mai no me n’he oblidat, dels aniversaris de la meva germana Xesca.

Comentaris

  1. Jacob
    Camp Redó

    Malgrat siguin "Falses memòries", un plaer el poder llegir-les.

    Jacob | 06/11/2007, 00:01
  2. Josep J. Rosselló
    Molt agraït

    Gràcies per l'atenció i pel comentari. Ja veure'm que dóna de si la meva migrada memòria. Poc a poc i bona lletra, que això no ha estat més que començar.

    Josep J. Rosselló | 06/11/2007, 09:53
  3. conxa
    anar al Camp Redó era una excursió

    quan jo era petita, pels nascuts al carrer des Bastaixos i voltants, era com anar a fora vila. Tot lo que fos més enllà de les Avingudes ja era terreny desconegut. Demà dimecres ja saps que passarà.

    conxa | 06/11/2007, 21:18
  4. Miquel
    Re: El Camp Redó. La família creix

    Pep, m'agraden els teus escrits de quan eres un infant. No t'aturis

    Miquel | 06/11/2007, 23:49
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS