Administrar

Josep-Joan Rossell, periodista

Aix no s una novella: s un relat real

peprossello | 10 Novembre, 2007 11:13 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Si un no fos terriblement conscient de la intrascendència pròpia i de la conseqüent inconsistència de les circumstàncies que rodejan el meu jo, fàcilment podria caure en el parany –n’hi ha més de dos que ho fan– d’arribar a creure que qualsevol coincidència, qualsevol casualitat que se’ns presenti al davant ha de tenir, necessàriament, la categoria d’auguri, d’anunci de fites i fetes de magnituts imprevisibles. I, tanmateix, les casualitats, per molt que s’encadenin les unes amb les altres, no van més enllà de l’anècdota; no ens hi hem de capficar gaire i, en tot cas, ens poden servir com a mer recurs literari.

Fa devers deu dies vaig rebre al correu electrònic un missatge que va entrar com ‘spam’. La meva primera reacció davant aquesta mena de brossa és, sempre, de pànic informàtic; l’instint de supervivència em diu que suprimeixi el missatge sense ni tan sols obrir-lo. No sé per quina raó, la casualitat segurament, vaig veure de rempallada, que el text feia referència a “Soldados de Salamina”; el títol em va decidir a arriscar-me i obrir el correu, això sí, no abans de traslladar-lo de carpeta i suprimir l’‘spam’.

El missatge era d’una lectora, desconeguda i suposo que esporàdica: CM m’explicava que és historiadora d’art; que es guanya la vida fent de guionista per a TV3; que va tornar a Mallorca fa quatre anys i que d’aleshores ençà es trobava una mica fora de lloc. “(…) Què se n’ha fet –em preguntava, imagino que metafòricament– de la ciutat que vaig conèixer als vint anys, visitada amb prou assiduitat pel Lliure, pel Picolo, per les companyies del Romea?”

CM m’escrivia després d’haver llegit el ‘Mecanoscrit’ on servidor havia comentat la versió teatral que Joan Ollé ha fet de la novel·la de Javier Cercas i després, ves quina coincidència, d’haver anat a veure-la a l’Auditorium.

Quan em vaig decidir a obrir el missatge, feia només un parell de dies que, casualment, havia començat a llegir “Soldados de Salamina”: un exemplar, per cert, de la 36a edició. Hi tenia subratllada una frase, que ja m’havia cridat l’atenció en el muntatge dramàtic, de la primera conversa de l’escriptor, autor, protagonista amb l’historiador Miquel Aguirre, el qual contesta a l’objecció de “(…) esto no es una novela, sino una historia real” tot definit l’article de l’escriptor com a “un relato real”, i encara ho explica: “(…) era como un relato concentrado, sólo que con personajes y situaciones reales…”

Un relat real. Una casualitat em posava davant la definició que feia dies cercava per al darrer llibre que havia acabat: ‘París, suite 1940’, de José Carlos Llop.

Els lectors fidels de José Carlos Llop sabem que n’és de difícil l’exercici taxonòmic vers la seva obra. Només els llibres de poesia potser són clarament poesia. I encara. Algú m’havia dit que, tot i estar molt ben escrita (és curiós que, en parlar de Llop, l’excel·lència de l’escritura sempre es dóna per suposada), la darrera obra era excessiva; que ‘París: suite 1940’ hauria estat un magnífic relat, però que l’anècdota de la qual partia no donava per a una novel·la.

A un servidor, en canvi, em va meravellar que l’anècdota del pas pels calabossos de la Gestapo, al París ocupat pels nazis, d’un inicialment poc sospitós periodista de l’Espanya franquista, César González-Ruano, pugui esdevenir una tan perfecte barreja de biografia, novel·la d’espies, recreació literària, història real… Tot plegat, un relat real o, com escriu Llop, una ficció que neix de “la realidad surgida de la literatura autobiográfica” de CGR. Un entramat de casualitats.

Publicat a DdM: ‘Mecanoscrit’, 10 de novembre de 2007

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCI: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS