Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

La família materna. El barri de la Seu

peprossello | 10 Novembre, 2007 20:54 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Ma mare, Maria del Carme Bonaventura (això de Bonaventura era un nom de pila, i mai no va anar més enllà de la pica baptismal per arribar al registre civil), fou la tercera filla del matrimoni format per Josep Cuní i Francisca Vicens, els meus avis. El primogènit de la família fou Joaquim i la major de les filles, Catalina, que amb el temps esdevindria la meva padrina de fons; després de la mare, van néixer la tia Francisca i l’oncle Bartomeu, el ‘tío Tolo’ de la meva infantesa, avui l’únic que encara és en aquest món.

Els padrins vivien al barri de la Seu, al carrer de Sant Sebastià, amb els dos fills menors, encara fadrins, i dues tietes: la tia Catalina era una germana fadrina del padri Pep; la tia Eulàlia n’era pròpiament sa tia. La casa de Sant Sebastià estava distribuïda entre una planta baixa que no era ben bé una planta baixa i un pis, on bàsicament hi tenien els dormitoris.

La planta baixa del carrer de Sant Sebastià no era realment una planta baixa. Podríem dir que era un semisoterrani: des del carrer s’hi veien les finestres, que s’alçaven des del mateix terra; per ullar a través de les vidrieres no quedava més remei que acotar-se una mica. Per accedir a la casa calia davallar dos o tres escalons. La vivenda s’obria a una sala-menjador; a la dreta, una vidriera separava una habitació i, a l’enfront, hi havia la cuina i un minúscul excusat. Res més.

Ma mare i els seus germans van créixer, doncs, pels antics carrers del barri de la Seu: Sant Roc, Estudi General, Capiscolat, Deganat, plaça de l’Almoina, Almudaina, Zanglada… Sovint m’havia contat que tenien de veïnats la família Moll Marquès, i que durant molt temps els seus companys de joc eren els fills –les filles, sobretot– de l’insigne filòleg menorquí. Francesc de B. Moll recorda, efectivament, a ‘Els altres quaranta anys’, que la seva família va ocupar un primer pis al carrer de Sant Sebastià, des de la primavera de 1939 fins al febrer de 1955, que es va traslladar a la plaça d’Espanya. Ma mare parlava amb admiració de ‘don Francesc’: mai no se’n va poder avenir que aquell homenet parlàs set llengües.

Quan jo era menut anàvem a dinar a ca’ls padrins gairebé cada diumenge; amb el temps vaig arribar a la conclusió que no era només una qüestió de relació fraternal, sinó una manera d’estirar el sou de món pare. A mitjan matí, agafàvem a General Riera l’autobús que baixava de Cas Capiscol i ens deixava a la Porta de Sant Antoni. Des d’allà era una passejada: pel carrer del Sindicat cap a Cort, passant pel carrer de Colom –amb una aturada obligada al Forn dels Paners, a comprar galetes d’oli–, per arribar amb temps a bastament perquè ma mare donàs una mà hora d’acabar de fer el dinar.

Aquella casa del carrer de Sant Sebastià no oferia moltes opcions per entretenir un nin de tres o quatre anys, tret d’aquelles vegades que ens ajuntàvem amb els meus dos cosins, en Pep Lluís i na Paquita, una mica més grans que un servidor, fills de l’oncle Xim i la tia Bàrbara, que vivien allà prop, a un pis del carrer del Deganat.

Així, doncs, vaig passar molts horabaixes escoltant la tia Eulàlia. En realitat era tia del padrí Pep; jo la veia com a una dona vellíssima, sens dubte la més vella que coneixia. Perennement endolada, amb un vestit de pagesa, només li mancava el rebosillo, tenia un posat eixut, adust, que es desfeia en tenir davant els néts postissos que érem nosaltres. Que què escoltava jo, assegut a un tamboret de fusta, contemplant per la finestra el pas de peus anònims o el baixos dels poquíssims cotxes que hi circulaven?: rondalles. Escoltava les rondalles que l’anciana contava amb la naturalitat del qui, no sabent llegir ni escriure, donava vida a la nostra literatura oral.

Tota la família Cuní-Vicens era molt donada a les celebracions. No hi havia aniversari, ni festa assenyalada, ni Pasqua ni Nadal, que no ens seguéssim més d’una dotzena llarga de germans, oncles, cosins…, per fer festa. El dinar del dia de Nadal a ca’ls padrins el record pantagruèlic: sopa de brou, escaldums d’indiot i porcella rostida, a més de fruita, torrons i altres llepolies; també és cert que estàvem en edat de créixer i menjàvem el que avui a mi em sembla una barbaritat.

Comentaris

  1. conxa
    mira per on

    els meus padrins no vivien gaire enfora dels teus, al carrer de Sant Bartomeu, també per Nadal mos aplegàvem tota la família a ca seva, el menú idèntic. Padrins, fills, nores i deu nets, encara no entenc com hi cabien a aquell menjador, devia ésser com els 600 d'abans ...

    conxa | 12/11/2007, 17:27
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS