pep rossello

Dissabte, 8 de desembre. Festa de la Immaculada Concepció de Maria. Laus Deo.

“(…) a mi, el que m’agradava era la simple i pura expectació ansiosa: anar descobrint-me poc a poc i gaudir de les subtils meravelles que el món m’oferia si sabia mirar-lo amb atenció apassionada. (…)

“I el que jo desitjava –un ímpetu ho ansiejava a través meu– era estar prop de les dones, elucidar les sinuositats que m’incitaven a una permanent ansietat voluptuosa. (…)”

No estan gens malament les paraules que, a tall de declaració de principis, pronuncia el jove Humbert Salvador Melamp de Rocaforta i Casal, hereu del catorzè comte de Torralta, protagonista d’‘El llibre dels plaers immensos’, la novel·la amb la qual Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) va guanyar el darrer premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la.

El debat sobre la manipulació dels premis literaris ha esdevingut ja un tòpic. Sense entrar-hi, diré que la meva experiència com a jurat em diu que no hi estan, de manipulats: mai ningú em va dir que no em molestàs a llegir les obres presentades perquè el premi ja estva decidit. En canvi, l’experiència professional en nombroses vetllades del Premio Planeta em fa pensar tot el contrari: he assistit a espectacles ben divertits de maniobres de distracció, de conions d’amagat… Potser els premis literaris van perdent netedat en proporció inversa als seus guanys. Guanys econòmics, vull dir.

El que sí sembla que ha anat sorgint és una mena de subgènere narratiu, que ha definit prou bé el crític Joan-Josep Isern, i que anomenaríem “novel·les amb premi”. Isern en dóna la descripció/patró: “solen tenir unes dues-centes pàgines d’extensió, arrenquen amb força i interès (…) però cap a la pàgina 60 comencen a fer figa i, com els globus de les fires, van perdent gas capítol rere capítol.”

La novel·la de Melcior Comes, emperò, es una de les “excepcions ben honorables” a que també fa referència Isern. Començant per l’extensió: 344 pàgines a l’edició de Proa; 408 a la de Moll.

‘El llibre dels plaers immersos’ –un titol a parer meu volgudament inflat i pretenciós, ajustat al to de l’escriptura– narra el viatge iniciàtic, un punt tragicòmic, del protagonista, un al·lot de casa bona que, a partir d’un desencontre permanent amb la figura paterna, fuig d’aprofitar-se’n de la seva posició social i econòmica, des d’un entorn familiar que menysprea profundament.

Tot això, escrit amb una riquesa lèxica notable i una innegable capacitat descriptiva, amb un únic emperò, anecdòtic, per part meva: l’excessiva voluntat d’estandarització del llenguatge, que el duu a renunciar a expressions ben naturals i correctes: no surt ni un ‘mon pare’, i mira que en parla, del seu pare. En canvi, la colla d’amics sempre es refereixen a Humbert dient-li “el palmesà”, un adjectiu que mai no he sentit a Mallorca: digau-li ciutadà o, menys formalment, ‘llonguet’ o ‘panecillo’.

Una curiositat col·lateral. El llibre ha estat co-editat per Editorial Moll i Edicions Proa; i l’embocall de cada edició es diferenta: distint tamany, distinta portada… I si us fa més gràcia la il·lustració de Proa, no la cerqueu per Mallorca, perquè no arriba. Polítiques de distribució.

(Publicat a DdM. 'Mecanoscrit', 8 de desembre de 2007)