Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

Son Gotleu, un parèntesi (i 2)

peprossello | 08 Desembre, 2007 18:58 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Per aquell temps, la padrina Margalida, que vivia amb nosaltres –bé, en realitat, fora més precís dir que nosaltres vivíem amb ella–, va començar a trobar-se malament de salut, fins el punt que món pare va decidir que els dos fills ens n’anàssim a estar amb els padrins materns, que aleshores ja vivien a un pís de Son Gotleu. Mon pare devia saber del cert quin era l’estat de sa mare, i ens en va voler estalviar l’agonia i la mort.

Feia dos o tres anys que el padrí Pep i la padrina Francisca havien hagut de deixar la casa del carrer de Sant Sebastià. Va ser gairebé tot d’una després de la mort de la vella tia Eulàlia, que era la titular del lloguer. El propietari va argumentar que la casa s’havia de buidar per a poder reformar-la. Avui, quasi cinquan ta anys després, si passau pel carrer de Sant Sebastià, fixau-vos en la casa retolada com a 5a: està ben igual; no, pitjor, perquè mai no s’hi ha fet res i restà tancada i abandonada.

Les coses van anar molt de pressa i calia prendre una decisió. La va haver de prendre mon pare; no he sabut mai, ni ho he anat a cercar, perquè no ho feren els fills –els dos petits encara vivien amb els padrins–, però el resultat va anar així.

Em costa, encara avui, fer-me una idea de com va poder estirar un sou de pluriempleat que amb prou feines arribava a finals de mes, per distreure’n els cèntims necessaris per comprar, lletra a lletra, un pis nou. Molts anys després van arribar a les meves mans els rebuts del que mon pare pagava: la quantitat em va semblar irrisòria, però imagino que l’any 1964 la dimensió era una altra.

Els padrins Pep i Francisca vivien, doncs, en aquell pis, no record si un primer o un segon d’una finca sense ascensor. Eren les primeres promocions de vivendes de protecció oficial que es van construir a Son Gotleu; el pis tenia tres habitacions, una sala-menjador, una cuina i una cambra de bany.

En aquell pis, doncs, un servidor i la meva germana Margalida, que només tenia tres anys, vàrem haver d’encabir-nos amb els padrins i els fills fadrins: la tia Francisca i el conco Tomeu, que sempre ha estat Tolo.

Vaig haver d’interrompre, així, el meu primer contacte amb el Col·legi Manjón, del Camp Redó, on havia començat els estudis més elementals. Durant aquells mesos d’exili, vaig estudiar al col·legi públic de la barriada, també conegut com a escola nova de La Soledat. No me n’ha quedat gairebé cap record: cap mestre, cap company…, només la imatge del pati i l’escena que, allà mateix, cada dia ens donaven una botella de llet a cadascún de nosaltres. Amb el temps vais saber que aquella escola l’havien construïda essent batle Emili Darder, a partir d’un projecte de Guillem Forteza.

Son Gotleu és per a mi un àlbum d’imatges familiars. El matí ens aixecàvem i berenàvem a la cuina, un panet d’oli sucat en el cafè amb llet. Al menjador, en un sofà llit, hi dormia l’oncle Tolo; la padrina provava de despertar-lo al mateix temps que a mi, que a tots els altres, però molts dies me’n vaig anar cap a l’escola i encara el deixava en el llit; era un gran dormilega.

A cals padrins es dinava a l’hora de dinar, que tots sabíem quina era, i tothom havia d’esser a taula a aquella hora. No hi valia –tampoc a ca nostra– que cadascú dinàs a l’hora que volgués i d’allò que més a gust li anava; dinar n’hi havia un, i tothom dinava del que hi havia, després, això sí, que el padrí Pep hagués beneït la taula.

A Son Gotleu no vaig fer amics i, segurament per això mateix, vaig fer poca vida de carrer: a molt estirar, jugava algunes vegades amb qualque veïnat. Per això, els capvespres, en haver sortit d’escola, em passava molt temps a casa; m’entretenia a estones llegint i, sobretot, contemplant bocabadat les activitats del padri.

El padri Pep era un gran aficionat a la vitolfilia: col.leccionava allò que en dèiem faixes de puro, les anelles que adornen els cigars, tot identificant-los amb la seva marca; avui en dia, fins i tot els que no en són entesos, els que fins i tot no fumen, identifiquen en molts casos les vitoles d’un cigar ‘Cohibas’, o d’un ‘Montecristo’.

El meu padrí estava jubilat; jo ja li vaig conèixer. S’havia posat a fer feina de molt jovenet al Salón La Veda, un d’aquells clubs socials que, sobretot durant la primera meitat del segle passat, caracteritzaven l’oci un punt aristocràtic de les classes altes mallorquines. El padrí hi va entrar de grum i va anar ascendint l’escalafó (criat, cambrer…) fins assolir categoria de conserge.

Al cap dels temps, quan La Veda va començar a no anar d’allò més bé, varen començar els acomiadament i els que primer van caure van ser els més veterans. El padrí Pep, un d’ells. Aleshores es va estar fent feina, una temporada, a un hotel d’Aucanada i, finalment, els darrers anys laborals els va passar a l’hotel Victoria, al passeig marítim de Palma.

Així, doncs, els mesos que jo vaig estar vivint a Son Gotleu, em vaig passar moltes hores veient com el padrí ordenava, classificava aquelles faixes i com, amb tota la parsimònia del món, les enganxava a uns fulls que tenia a posta, amb uns petits papers impregnats de goma. (Només feia un parèntesi per berenar: galletes d’Inca trempades, amb formatge i raïm quan n’era temps, o carxofes crues amb oli i sal.) Les vitoles eren molt maques, sovint amb unes litografies policromades, amb temàtiques d’allò més diverses: paisatges, obres d’art, animals, imatges militars, vehicles, personatges (reis, científics, exploradors, artistes, escriptors…), estampes i al·legories de tota mena, entre les quals tampoc no mancaves els motius heràldics, bé de països, bé de les marques fabricants dels cigars.

Quan el padrí Pep es va morir, l’any 1966, món pare va aconseguir de la família que s’avingués a que tot el material que aleshores ell havia reunit, i que a ningú no interessava gaire, fos la meva sentimental herència. Val a dir que, tanmateix, mai no vaig continuar la seva tasca, ni m’ ha agradat el col·leccionisme en general; però tinc ben estotjats tots aquells fulls plens de segells vitolfílics i, de tant en tant, els dono una mirada i em torno a veure assegut al costat del padri, a la taula del menjador d’aquell pis de Son Gotleu.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS