Administrar

És intenció d'aquest blog, que neix de les meves dèries, esdevenir punt de trobada per a tots aquells que compartim una idea de país, amb tots els matisos que calguin. I també per als qui no la comparteixen, què punyetes! josepj.rossello@balearweb.net/

La mar enfora de Guillem Frontera

peprossello | 17 Desembre, 2007 00:57 | latafanera.cat meneame.net

Sóc d’aquells que passen un guster quan un amic o conegut obté un èxit. Petit o gran, tan és. Per això, em va alegrar el dissabte llegir que Guillem Frontera ha estat guardonat amb el Premi Mercè Rododera, per un conjunt de relats que ha titulat ‘La mar enfora’.

Tinc una especial simpatia pels premis de la ciutat de Reus, em semblen importants. Potser és la màgia de la Nit de Santa Llúcia, el Premi Sant Jordí…no ho sé del cert. Per per alguna raó em són simpàtics.

Ja no sé quina va ser la darrera obra de Guillem Frontera que vaig llegir, potser ‘Un cor massa madur’. En canvi, recordo perfectament quina va ser la primera, perquè també va ser la primera novel·la en català digne de dir-se’n que vaig llegir en ma vida. Jo devia tenir dotze o tretze anys; una tieta, que segurament no s’havia molestat en llegir-la, em va regalar ‘Els carnissers’, que feia un parell d’anys havia guanyat el Premi Ciutat de Palma, i estava editada pel Club dels Novel·listes.

La novel·la em va impressionar, em va mostrat un món que encara desconeixia: per edat, per extracció social, per entorn familiar. Em va cridar molt l’atenció –és l’única que tinc a la memòria– l’escena en la qual en Xavi, el fill dels antics propietaris de Son Puig-gros, s’ho vol muntar amb na Carme. Mai he arribat a esbrinar si arribaren a fer-ho o no. Però ell fa una observació, en forma de pregunta, que em va fer, em fa gràcia: “¿ Què ho fa que a les escenes d’amor sempre hi sobra un braç?” No he tengut massa ocasions per experimentar-ho, però sí he constatat que un braç sempre fa nosa fins i tot a l’hora de jeure. Encara que jeguis tot sol.

Ara espero ‘La mar enfora’.

Di(et)ari | Següent | Anterior | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    Miquel López Crespí i Guillem Frontera

    Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment! (Joan F. López Casasnovas)

    Miquel Costa i Llobera

    Per Joan F. López Casasnovas

    "Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

    "Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

    Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

    Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

    Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

    López Casasnovas, Joan F. "Defalliment". Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    General | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

    Comentaris
    Afegeix un comentari
    Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

    Tema
    Text
    El teu nom
    Email
    Web
    MenúInici
    Arxius
    Àlbums
    Enllaços
    Bloc de BalearWeb
    Cerca Calendari« Desembre 2007 »
    Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2
    3 4 5 6 7 8 9
    10 11 12 13 14 15 16
    17 18 19 20 21 22 23
    24 25 26 27 28 29 30
    31
    RecentmentLópez Crespí i Guillem Frontera. Pàgines del dietari d´un escriptor de sa Pobla (I)
    Autors de Illes: Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés
    Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord
    Veus literàries de Mallorca
    López Crespí i la transició. La lluita per a la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra revolucionària
    Poetes catalans actuals: Miquel López Crespí
    Veus literàries: López Crespí analitzat per Pere Rosselló Bover
    Els escriptors mallorquins contra la destrucció de les Illes. Un article de Miquel López Crespí
    Bartomeu Fiol, Gabriel Florit, Miquel López Crespí: Miquel Morell en el record
    Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló: Deu potes mallorquins dels anys setanta (i III)
    Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Deu poetes mallorquins dels anys setanta (II)
    Damià Pons, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Deu poetes mallorquins dels anys setanta (I)
    Jaume Carbonero i la continuació de la política depredadora del PP: construir en sòl rústic
    Autors mallorquins: Defalliment, una novel·la històrica de Miquel López Crespí
    El teatre català de la revolta: Joan Soler i Antich (i II)
    Carles Manera: records de l´escriptor Miquel López Crespí (II)
    Escriptors mallorquins i novel·la històrica: Miquel López Crespí publica "La conspiració"
    El teatre català de la revolta: Joan Soler i Antich (I)
    Carles Manera: records de l´escriptor Miquel López Crespí (I)
    Literatura catalana: llibres imprescindibles - La novel·la, una obra de Miquel López Crespí
    López Crespí: defensa de Joan Soler i Antich. Per servar la memòria dels nostres escriptors
    Defensa de la terra. Suport a Aina Calafat i a la Plataforma Salvem la Real. Article de Miquel López Crespí
    L´Any de Jovellanos i Nanda Ramon. Gaspar Melchor de Jovellanos: un article de l´escriptor Miquel López Crespí
    Per servar la memòria

    Aurora | 19/12/2007, 10:23
  2.  
    Redell Miquel

    et trobarem fins i tot dins la sopa ... ens faràs tornar boiets, no entenc que fas al bloc d'en Pep, si et volem llegir ja sabem on trobar-te.

    Conxa | 19/12/2007, 11:34
  3.  
    Informació sobre el món de Frontera

    La història de Mallorca i la novel·la catalana contemporània
    pobler | 20 Desembre, 2007 08:02

    Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l'obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l'obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat. (Miquel López Crespí)

    Miquel Costa i Llobera en el record

    La publicació de la novel·la Defalliment, una història que narra alguns dels aspectes de la vida de Miquel Costa i Llobera, llibre editat per El Gall, de Pollença, que dirigeix Gracià Sánchez, m'ha fet pensar en la influència que l'autor de "Lo Pi de Formentor" ha pogut tenir en la meva formació com a escriptor.

    Normalment, almanco en el meu cas, quan inicies un projecte no fas abans cap mena d'autoanàlisi per a esbrinar els motius ocults pel qual t'has decidit per un determinat tema i no per un altre.

    Potser va ser aquella lectura de "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada, quan tenia nou anys, descrita en el llibre Temps i gent de sa Pobla (pàgs. 161-165) el que va condicionar la meva posterior dedicació a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l'oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, tertúlies a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, anaven posant, cada qual a la seva manera i enmig d'un munt de contradiccions que ningú no negarà, els fonaments d'una ben concreta renaixença cultural. Una "renaixença" contradictòria, que res no tenia a veure amb els nostres conceptes de reconstrucció nacional, d'autodeterminació i construcció d'una nació lliure, sobirana i reunificada. Però que, malgrat aquestes mancances, prou conegudes, no ho discutirem, feren molt més per la nostra cultura i per la pervivència del català que molts dels polítics que hem conegut i coneixem aferrats a les mamelles i bons sous que dóna el poder .

    Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d'una perspectiva conservadora. Per a molts d'ells es tractava de servar algunes de les senyes d'identitat del nostre poble, arrabassades d'ençà del decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians, i molts més dels quals s'ha esvanit el nom, ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d'una forma no tan abrandada i virulenta con ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, que mesclava, de forma creadora, l'arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu bastint unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n'hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal, i l'oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d'elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d'ells era, evidentment, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d'etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que ajudaren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida. No podem dir el mateix de molts dels polítics que actualment ens malgovern i se'n riuen de la nostra cultura i senyes d'identitat. I la prova d'aquest enfortiment de la nostra cultura són els llibres i l'acció concreta de Miquel Costa i Llobera, els edificis i els llibres en defensa de la nostra cultura fets per Guillem Forteza, els volums de la revista Sa Marjal malgrat les filípiques contra l'Escola Moderna i les idees liberals, republicanes, socialistes o anarquistes. La construcció, en terres de la família Verdera de l'Escola Graduada que, com tothom sap, ajudà a bastir Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, seria la seva aportació a aquesta tasca de vertadera reconstrucció cultural.

    Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l'obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l'obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

    Sí, l´Església ha de demanar perdó (Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l´Associació Memòria de Mallorca)
    pobler | 19 Desembre, 2007 17:26

    Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. (Maria Antònia Oliver Paris)

    Sí, l’esglèsia ha de demanar perdó

    «En contestació al senyor Joan Llorenç Amer. Carta publicada dia 5 de desembre del 2007.»Senyor Llorenç Amer, sí, l’església ha de demanar perdó. Ha de demanar perdó pel seu suport al cop d’Estat del 1936, per la seva col·laboració amb la repressió i dictadura franquista i per totes les víctimes que aquests fets van causar en el passat. Recentment, l’església ha documentat 486 casos de religiosos de tot l’Estat assassinats per republicans i els ha beatificat, entre ells 6 de mallorquins morts els primers dies de la revolta militar a Barcelona. Sr. Llorenç Amer, vostè ens demana imparcialitat. Creu que l’església és imparcial quan oblida l’únic capellà assassinat a Mallorca, el llubiner Jeroni Alomar, que fou executat pels colpistes per ajudar republicans perseguits? Assassinat per aplicar la caritat cristiana? Aquest no és un fet del passat, és un fet del present i també per ell hauria de demanar perdó. Mentre l’església espanyola duia Franco «bajo palio», desenes d’homes i dones patien una venjança i una repressió fora mida. Mentre la gent era afusellada a les voreres de les carreteres de Mallorca, contra les parets dels cementeris mallorquins, contra les parets de sa Creu (un temple catòlic de Porreres), mentre moltes persones eren condemnades a l’oblit etern, a la desaparició social i les seves famílies no tenien ni tan sols el dret de plorar en públic, mentre tot això passava, l’església mallorquina guardava un enorme i clamorós silenci. L’associació treballa per conèixer la veritat. Lamentablement, determinades organitzacions, com és el cas de l’església, ens posen dificultats a l’hora d’investigar els seus arxius, tot i que en algunes ocasions ho aconseguim. Tenim documents i publicacions que ens demostren el paper determinant que va jugar l’església amb la repressió a Mallorca. Li recomano que consulti els expedients de responsabilitats polítiques on es demanaven informes a l’església per jutjar els presos republicans o els informes que aquesta entitat redactava, després del cop d’Estat, sobre els incidents que durant la República havien tingut lloc a les parròquies. Recordo un d’aquests informes que fa menció a un incident a la Parròquia de Sant Julià de Campos. En ell es parlava d’un regidor d’aquest municipi implicant-lo directament i sense cap tipus de prova amb l’altercat. És un document original escrit a mà. El regidor comunista fou assassinat poc després al mur exterior del cementeri de Ciutat. Un altre document, en aquest cas una font oral que tenim enregistrada. Relata un fet quotidià: En aquell temps la gent uia dol quan algú de la seva família moria, la gent i els capellans et miraven malament si no ho feies. Dur roba negra en públic era comú, i més encara als pobles. A mi no em deixaren dur dol per la mort del meu pare. A una nina de 12 anys, l’església i las autoritats de l’època no li van permetre dur dol. Per a ells, el meu pare no era mort, ens deien que no en sabien res, que tal vegada ens havia abandonat, que els rojos eren uns covards i segur que havia fugit cap a Menorca o França. Per al meu pare, ningú va portar dol. Aquesta dona és filla d’un republicà socialista assassinat l’any 1937 i avui, a l’any 2007, encara és un desaparegut. Sincerament, pensa que la República, els vençuts que purgaren i patiren l’acarnissament dels feixistes durant més de quaranta anys, pel simple fet de creure que un món més just per a tots era possible, han de demanar perdó a algú? Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. Estic d’acord amb vostè quan diu que aquests fets ens han de servir per ser més tolerants i respectuosos. Per això, cal recuperar i no oblidar els fets. L’associació, la qual vostè qualifica de parcial, no fa diferències entre víctimes, simplement treballa per recuperar la part de la història que ens han robat i pels drets de les víctimes oblidades. Treballa pels principis en els quals es fonamenta: Veritat, Justícia i Reparació. I ja per acabar, si vol consultar alguna de las fonts citades, estan a la seva disposició, nosaltres a diferència de l’església, tenim els nostres arxius oberts a totes les persones interessades, independentment de les seves conviccions polítiques i/o religioses.

    M. Antònia Oliver Paris.

    Presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca.

    Diari de Balears (16-XII-07)

    La reivindicació d’aquesta tripulació [la del Baleares] implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica. (ARMHM)

    Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al comunicat de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM). (Miquel López Crespí és soci d´aquesta associació i col·laborador de la revista Temps de la Memòria)

    Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)

    En acabar el sentit homenatge a la República [sa Pobla, abril 2007], tothom felicità Miquel López Crespí. En aquesta fotografia el podem veure amb un grup d’amics que tenen familiars assassinats pel franquisme. D’esquerra a dreta podem veure Maria Crespí Seguí, Salvadora Crespí Gost, la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí, la neboda del dirigent socialista assassinat pels falangistes i militars Jaume Serra Cardell, la socialista Antònia Mercadal Serra i Leni Jordà, membre de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i familiar d´un altre republicà mort pels franquistes.

    Comunicat de Memòria de Mallorca en relació al nomenament de Josep Tous i Ferrer com a fill il·lustre de la ciutat de Palma.

    En relació a la proposta de nomenament de Josep Tous i Ferrer com a Fill Il·lustre de Palma, Memòria de Mallorca recorda que, d’acord amb els seus Estatuts, aquesta Associació treballa per la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat de les persones que varen patir la guerra civil i la repressió franquista a Mallorca.

    Per aquest motiu, Memòria de Mallorca no entra a valorar les aportacions del senyor Tous a la cultura i el món de la comunicació, però demana que es tinguin en compte les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista i es preni en consideració la participació directa del senyor Tous en l’impuls i el desenvolupament del projecte de creació del monument en homenatge als membres de la tripulació del vaixell de guerra “Baleares”. La reivindicació d’aquesta tripulació implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica.

    M. Antònia Oliver Paris.

    Presidenta de Memòria de Mallorca.

    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

    Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

    Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

    Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

    El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.
    Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

    El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

    Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

    La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

    Aina | 20/12/2007, 11:45
  4.  
    Campanya d'avorriment

    Amb tot el carinyo del món cap en Miquel López i tots els seus heterònim d'un i altre sexe:

    Si el que pretens és avorrir els meus possibles corresponsals, potser vas per bon camí. Entenc que vulguis enredar tota aquella gent que,en ensumar-te a qualque bloc, fugen com de la pesta

    Jo tanmateix, insistiré, i si els meus comentaris sobre Guillem Frontera serveixen perqué tu segueixis afusellant els articles d'un tercer sobre Miquel dels S. Oliver, o sobre el sursum corda, tu mateix, del teu pa en faràs sopes, Miquelet.

    Josep J. Rosselló | 20/12/2007, 14:07
  5.  
    inisistir

    Gràcies Pep per llegir

    aina | 20/12/2007, 19:34
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS