pep rossello

Aquests dies fa trenta anys que exerceixo de periodista. Tot i que la meva vida laboral es remunta al darrer trimestre de 1975 (vaig viure la mort de Franco a la redacció d’un diari, per entendre’ns), no va ser fins els darrer dies de desembre de 1977 que vaig entrar a fer part del cos de redacció del diari ‘Ultima Hora’, en condició de col·laborador.

Just abans de les festes de Nadal d’aquell any jo cercava feina de forma peremptòria: m’havia casat i teníem una filla de només setmanes. Per raons que no venen ara al cas, vaig anar a veure a Vicente Segura, un personatge ben curiós, redactor del diari, on mantenia una secció ben popular, ‘El discreto encanto de la vida’. Gairebé per inercia, li vaig demanar ni no hi hauria feina per a mi, a la redacció. Ves per on, em va presenta el cap, que aleshores era Pere Comas –Pere Serra n’era el director–, i aquest em va emplaçar a tornar passat festes.

Devia ser, doncs, el dia 28 o 29 de desembre quan em vaig posar per primer cop a les ordres de Comas. D’aquesta manera tan aparentment fortuïta vaig començar onze anys de treballar al ‘Ultima Hora’, on vaig fer gairebé de tot, tret d’escriure d’esports i agranar la redacció, i on amb el temps acabaria essent cap de redacció, càrrec que ocupava quan, a la fi, l’estiu de 1988, vaig deixar l’empresa per començar a fer feina al ‘Diario de Mallorca’.

En aquella redacció, aleshores instal·lada en un segon soterrani del Passeig Mallorca, vaig viure de prop les primeres eleccions municipals i l’arribada de Ramon Aguiló a la cadira de batle; la constitució del Consell General Interinsular, presidit per Jeroni Albertí; el procés de redacció i aprovació de l’Estatut d’Autonomia; l’intent colpista de Tejero i companyia; les primeres eleccions autonòmiques, amb un empat a escons entre AP i PSOE que es resoldria als despatxos de Madrid, on feren president Gabriel Cañellas…

Bona part, en definitiva de la nostra història més recent, vista amb els ulls privilegiats però també una mica esbiaxats per la deformació professional del periodista.

Han canviat moltes coses: les persones i la seva concepció de la política, el paper dels partits polítics, les esperances i aspiracions…; les tècniques de fer periodisme –que no l’essència, encara que en alguns casos sí–, el mateix paper del periodista i, sobretot, de les empreses periodístiques. Ens hem anat fent grans, i potser l’experiència no ens ha tret tots els afanys, però n’ha moderat les expectatives, perquè ens hi hem anat deixant tires de pell que han estat substituïdes per cuiros, de més o menys gruix segons els casos.