pep rossello

Ja hem començat un altre any. Ha estat, com sempre en el meu cas, un inici sense aldarulls. He complit, això sí, amb el costum del raïm, la qual cosa no em sembla massa concessió a una casa on no hi ha ni arbre de Nadal ni betlem; on hem barrat el pas a Santa Claus, fins al punt que mai no he volgut tenir xemeneia per evitar-ne la intrusió.

El sopar de la nit de Cap d’Any, senzill: xarcuteria, formatges, patés…, només una mica de sopa de brou de primer, per entonar el cos. El dinar de l’endemà, tradicional: altre cop brou, una mica més historiat, i rostit de porcella; un poc de pastisseria pròpia d’aquestes dates. Per beure, aigua fresca, i suc de taronja amb el dolç.

Mai no m’havia atrevit amb una cuixa de porcella –bé, en realitat, em sembla que era el braç–, i això que sóc amant dels rostits i me’ n defenso prou bé. Però sempre has sentit parlar de com és de difícil trobar-li al punt a la porcella rostida, que s i només surten bones en un forn de llenya, que si el secret està en el punt de la cotna… Però quan tens la carn al davant, t’has de llançar, o dinar de pa amb oli.

I tanmateix no va ser tan complicat com ara és això. No vaig fer gairebé res que no hagués fet abans amb cuixes de be o peces de vedella. Això sí, el foc molt suau, una gran dosi de paciència i un curiós adob que vaig llegir en algun lloc: abans d’untar la cuixa de saïm, cal tremparla amb una barreja de sal gruixada, pebrebò i canyella. És un puntet agredolç que va tenir prou èxit.

I bé, com que a ca nostra els Reis van deixar els seus regals el dia de la Segona Festa, crec que em puc donar per alliberat de celebracions. Suposo que bé podrá aguantar, encara, la revetla de Sant Sebastià.