pep rossello

No tinc cap intenció, amics lectors, de parlar-vos d’aquest paper que avui en dia feim servir a la cuina, en lloc dels pedaços de tota la vida, que no sé jo si és bona tanta despesa de paper, per molt reciclable i biodegradable que sigui; ni tampoc parlaré d’aquell altre paper, amb característiques assecants, que sovint és present entre els estris necessaris per manipular diversos productes abans de cuinar-los. No, del que vull parlar, ara que s’han ababat els àpats pantagruèlics –només ens resta la torrada de porquin d’avui vespre–, és d’un conjunt de papers lligats i enganxats a una coberta; és a dir, i parlant clar i català, de llibres de gastronomia.

Fa molts anys que en sóc aficionat; vaig començar amb simples receptaris que em solventassin les dues menjades diàries, fent-les menys rutinàries, però ben aviat em vaig engrescar amb el que en podríem dir literatura culinària, més enllà de la mecànica que cal fer servir davant els fogons per treure’n alguna cosa de profit.

Aquesta setmana, mirant de posar una mica d’ordre a l’habitació que faig servir d’estudi de treball, he recuperat tres petites joies. Us en faré cinc cèntims, per ordre cronològic i tot recomanat-vos que els cerqueu i els llegiu, si us agrada el tema.

L’any 1886, a la Tipografía Felanigense de Bartomeu Reus, es va imprimir per primer cop el llibret titulat ‘La cuyna mallorquina. Colecció de receptes de cok, de cuynera, de pastissé, de rebosté, de licorista, de cafe té, de curandero y de doctó de soley’. El llibre aparegué anònim, però des d’un primer moment es va donar com a bo que n’era l’autor Pere d’Alcàntara Penya. El treball va ser molt celebrat i va arribar fins a les vuit edicions: l’exemplar que servidor faig servir és una edició facsímil de l’edició de 1934, que va ser publicada a Palma a les darreries de 1982

.

‘La cuyna mallorquina’ ens permet, com bé diu el seu prologuista, Francesc Riera, percebre que “a Mallorca (…) la tradició culinària és rica i important”. I no deixeu que ningú us vulgui fer el contrari. Penya va recollir tot un caramull de receptes, i les va publicar ordenades: sopes, salses i purés; principis i aguiats de carn; rostits i farciments; peix i marisc, a més de caragols; i llegums i hortalisses.

No cal insistir gaire en el caramull de curiositats que el llibre ofereix, começant pel seu mateix llenguatge. En parlar de sopes convé no associar-ho necessàriament al brou: hi figura l’arròs al forn o sec, diferenciat de la paella, que qualifica clarament de valenciana. Hi ha receptes de tota la vida, que avui desapareixen de la cuina cassolana: raoles o cervell arrebossat, rostit humit o escabetxos… Seria un no aturar.

Josep Pla no era, ell és el primer en admetre-ho, “ni un ‘gourmet’ ni un gormand”. L’escriptor de l’Empordà només demana “una cuina simple i lleugera”. Precisament perqué mai no ha estat cuiner, Pla excel·leix com a glosador gastronòmic, quan vol oferir “una divagació, una disgressió prenent la cuina com a pretext”. I així defineix el seu llibre ‘El que hem menjat’.

Fou publicat per primera vegada l’any 1971 i era el volum vint-i-dos de l’‘Obra Completa’ de Pla. L’edició que ara tenc ben estotjada, va ser publicada per Destino el mateix any de la mort de l’escriptor, el 1981, amb fotografies de Francesc Català Roca; el mestre no va esser ni a temps de fer- ne els peus. (…)

Publicat a DdM. ‘Mecanoscrit’, 19 de gener de 2008.