pep rossello

Si haguéssim de fer cas a la història que ens conten els fervorosos fidels d'una i altra religió, el déu de cadascú -posau-li el nom que volgueu- seria el responsable de les croades contra infidels i heretges, de les fogateres de la Inquisició, del genocidi de diferents pobles indígenes d'arreu i de tots els temps, de la guerra santa musulmana, de les persecucions de suposades bruixes, del poble jueu...

En el nom de Déu -o contra el nom de Déu- s'han cremat esglésies, s'han afusellat persones innocents, s'han sostingut polítiques de foscor, represalies contra els disidents de qualsevol ordre moral. I s'ha mantingut la discrimació de la dona, la dimonització de les orientacions o activitats sexuals no beneïdes. Encara més recentment l'integrisme més violent, que avui sembla ser l'islamista -demà, ja ho veurem-, ens ha posat davant situacions de difícil comprensió i impossible acceptació, com els atemptats suïcides, i no només els de les torres bessones novaiorqueses o els trens de Madrid, sinó les que dia sí dia també assassines dones i infants a Palestina, a Iraq a l'Iran, al sudest asiàtic,  per tot arreu.

  Trobo que hi ha motius a bastament per tenir por dels que diuen parlar en nom de Déu: us podeu imaginar alguna cosa més perillosa que la gent que milita a un partit que s'anomena Hizbollah (Partit de Déu).

  Idò ara el senyor Mariano Rajoy se n'ha anat a Ceuta i ens ha fet saber que a ell Déu el sent. No ha aclarit si només el sent, o també l'escolta, i aquesta és una diferència important. No ha especificat si Déu el sent -o l'escolta- quan blasma contra la llibertat de les dones a decidir sobre el seu cos, o contra les famílies que no coincideixen am el seu concepte de família, o contra aquells ciutadans que volen saber que se'n feu exactament dels seus parents durant la guerra civil i la immediata dictadura franquista, o contra els homes i dones que lluiten per assolit la pau i l'acabament del terrorisme des del diàleg...

El que no sembla complicat és que Déu el senti, el senyor Rajoy; d'això ja en té cura el coral dels bisbes espanyols, pobrets ells, que només fan que reflexionar sobre la moral que ha d'amarar la gestió política. En el nom de Déu, és clar.