Administrar

És intenció d'aquest blog, que neix de les meves dèries, esdevenir punt de trobada per a tots aquells que compartim una idea de país, amb tots els matisos que calguin. I també per als qui no la comparteixen, què punyetes! josepj.rossello@balearweb.net/

Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

peprossello | 09 Febrer, 2008 02:02 | latafanera.cat meneame.net

El dia 8 de febrer de 2007, un dijous d'ara ha fet un any just, vaig ingresar a l'hospital de Son Llàtzer gairebé d'urgència. La urgència l'havia determinada un dia abans el meu metge de capçalera, el doctor Rigo Carratalà, amb poques paraules i clares: "Una copa més et pot matar; i si no  et poses en tractament immediat i intensiu, no te'n sortiràs". No em va deixar gaire marge pels dubtes.


A primera hora d'aquell dijous, 8 de febrer, a l'hospital registraren la meva entrada i el vespre -gràcies als bons oficis d'un parell d'amics, especialment el doctor Antonio Pareja- ja sopava a una habitació, ja m'havien començat a fer un seguit d'analítiques -em fa l'efecte que aquells dies em van sotmetre a totes les proves que saben fer a un hospital- i m'avançaren un diagnòstic que es confirmaria l'endemà: una hepatopatia alcohòlica amb insuficiència hepàtica severa, acompanyada d'un quadre d'astènia, anorèxia i pèrdua de pes, a més de dolors musculars i pèrdua de força a les extremitats. En definitiva, tenia el fetge fet pols i, com a conseqüència, tot el cos fet un sant llàtzer.


La cosa venia de mesos enrere. Bono segurament seria més precís parlar d'anys, des d'una primera copa que sempre és només la primera d'una succesiu que després esdevé més o menys llarga, més o menys intensa, segons el que aguantin el cos i el cervell. Se coneix que el meu cos aguantava més del que convenia, i el meu capet no regia a bastament.


Jo em vaig anar fent a un ambient laboral que, en total contradicció amb el familiar, tenia l'alcohol com una cosa ben natural: dinars, sopars, còctels, llargues jornades que sovint acabaven de bar en bar amb els companys; jo he viscut com a situació ben normal la d'una redacció dels diaris on els perodistes, mentre feien la seva feina, tenian al costat de la màquina d'escriure un tassó de whisky o de ginebra...


Amb el temps, l'adicció es va instal·lant amb diferents graus d'intensitat; vas deixant de  banda les bauxes socials i esdevens un bevedor solitari. I això és pitjor: l'absència de gresca fa que augmentis les teves dosis d'ingesta alcohòlica, perquè els efectes físics immediats semblen menys greus. O això és el que vols creure.


Des de l'estiu de 2006, jo havia iniciat -o potser ja accelerat- un procés de declivi que no volia veure; els altres sí el veien, però jo no en feia cas, em rebotava si algún em deia que feia mala cara, que m'havia amagrit ràpidament i excessívament. Perquè el meu cos no advertia cap mal en concret, i m'enganyava dient-me que no n'hi havia per tant. Tanmateix, vaig consentir en fer-me proves per veure  a que era deguda aquell evident pèrdua de quilos.


Les coses es van començar a embrutar devers les festes d'aquell Nadal. Per primer cop,vaig començar a notar-me insegur, inquiet, però sense acceptar encara que potser la cosa era més greu del que jo volia admetre. A mitjan mes de gener, el meu estat físic començava a ser preocupant: me n'adonava que les cames no em responien, que gairebéno tenia força als braços... Només em trobava a gust dins el llit, o ajegut ensavulla però a ca nostra. A finals de mes, al diari se'ns va plantejar un plus de feina: dia 2 de febrer s'inaugurava, a la fi, l'obra de Miquel Barceló a la capella de la Seu.


Vaig passar el millor que vaig poder i saber aquell cap de setmana, però la meva cada dia més pregona mala salut, la sensació de debilitat que anava aguditzant-se, em va dur a veure el metge. I encara aleshores, pobre de mi, em negava a acceptar quin era l'origen de tots els meus mals. El doctor Rigo, un metge que no anava amb cançons, m'ho va deixar ben clar. Vaig tenir la immensa sort que estava a punt de deixar el centre de salut, perquè havia obtingut un segurament merescut canvi de destí, i la seva resposabilitat li va impedir deixar-me seguir un tractament ambulatori. "No me n'aniré tranquil -em confesà- si no sé que estàs ingressat i que els metges ja no et deixaran de mans".


Avui sóc conscient que aquell metge segurament em va salvar la vida. Jo n'estic convençut, perquè només al cap del temps, quan començava a remuntar una situació que ja no podia anar a pitjor, vaig esser a la fi conscient de que havia vist de ben a prop la cua d'en Barrufet.


Ara fa un any, i ho puc contar. Han passat els mesos -el primer, ingresat a l'hospital de Caubet, d'on vaig sortir amb una experiència molt revel·ladora- i he après a conviure amb mi mateix, sense intermediaris sedants; he après que un bon dinar és igual de bo acompanyat amb aigua, i millor si és amb amics. He decidit que tocat hi tot, condemnat a una perene medicació, sempre pendent de les analisis cada pic que em toquen, vull seguir donant guerra. I oferir la meva experiència a qui en vulgui aprendre alguna cosa. Per això vaig decidir des d'un bon principi que no m'amagaria. I per això celebro ara que fa un any m'ingressassin, gairebé d'urgència, a Son Llàtzer.

 

Di(et)ari | Següent | Anterior | Comentaris (27) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    Enhorabona Pep!

    Enhorabona per haver-ho superat, no tothom ho pot contar, i per saber-ho dir d'aquesta manera tan natural.
    Cuida't que encara hem de fotre molta canya, hi ha moltes coses per fer.
    Hem sap greu per en Barrufet, però haurà d'esperar una mica més.

    supervivent | 09/02/2008, 11:54
  2.  
    Re: Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

    Continua amb ganes de plantar cara, t'ho agrairem.

    Salut (en el sentit més estricte de la paraula)! Jo em torn a capbussar en el meravellós món dels mètodes numèrics i els sistemes digitals ;)

    Toni Pizà | 09/02/2008, 13:40
  3.  
    Felicitats

    Fins que no ens veiem a un pas de l'abisme no reaccionem. I sovint és tard. Però benvingut l'ensurt si ha servit per refer la teva vida.

    Jo dino amb coca cola, aigua amb gas o sucs de fruita (el de poma és molt agradable per dinar).

    Tot i no conéixe'ns, sort i una abraçada.

    Manel | 09/02/2008, 13:45
  4.  
    Moltes gràcies

    Gràcies,Joan; gràcies, Manel; gràcies, molt especialment, Toni: tenia por no haver-me explicat prou, tenia por que no s'entenguessin les meves raons. Vosaltres sou el testimoni que potser eren pors sense sentit.

    Josep J. Rosselló | 09/02/2008, 22:19
  5.  
    Uau!

    M'havien arribat noticies d'aquest relat i alguna crítica per despullar un tema tan personal a la web.
    Ara tenc internet a ca meva i ho he llegit personalment,però abans i tot de fer-ho ja tenia una opinió al respecte: em sembla molt propi que una persona que ha dedicat tota la seva vida a la lletra escrita i que ha trobat en ella el mitjà de viure -o sobreviure, quan no li han deixat més remei-, la utilitzi ara per explicar, com si d'una catarsi es tractassi, una experiencia única, que no entraré a valorar perquè ja no fa falta.
    Això si, vull expressar el meu suport per la valentia que això requereix, i així ho faig.
    Petons
    Sa teva filla

    carme rosselló | 11/02/2008, 21:21
  6.  
    Potser catarsi, sí...

    Gràcies, estimada. Tot i que no estic segur de que ningú pugui entendre perquè ho he volgut explicar –potser ni jo mateix– t'agresc sobretot el suport, que no he trobat en tothom que ho esperava, ans el contrari, ja m'entens.

    Un petó ben sincer.

    Josep J. Rossello | 11/02/2008, 21:38
  7.  
    Re: Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

    Saps que tens el meu afecte personal i la meva complicitat en molts de temes, deu fer més de trenta anys. Si m'ho permets et faré una breu anotació d'un llibre que he llegit recentment i, que de manera fràgil, vaig comentar al meu blog sense fer esment a un tema fonamental del llibre, la malaltia. Es tracta de La Germana, de Sandor Márai:
    "Després de grans crisis i malalties greus la guarició arriba de manera tan impetuosa com la malaltia. Una nit em vaig adormir profundament (aquell estrany amagar-se ja feia temps que durava, el cos exhaust i jo no podia estar sempre pendent de qui em vetllava al costat del llit) i al matí em vaig despertar... Els mots exactes sempre fallen, quan volem descriure transformacions essencials de l'existència. Em vaig despertar...¿guarit? No puc dir-ho així. No m'havia guarit de la nit al dia, senzillament m'havia escapat de la mort".
    Sort i endavant!

    Joan Perelló | 11/02/2008, 22:13
  8.  
    Re: Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

    Gràcies, Joan, per les teves paraules i, sobretot per les de Márai: La frase final, colpidora, però definidora.

    Ah, i no passis pena per les teves celles; no hi ha por qque ningú et confongui amb un dels fans de ZP, tan mancats sembla d'alegria.

    Josep J. Rosselló | 12/02/2008, 00:32
  9.  
    Que cabrón... amb veu de Maragall alias Quico Novell.

    Si vesis es susto que mos vares donar, quan et vaig sentir per telèfon ja vaig sospitar que estaves molt fotut i quan et vaig veure, en fi... no hi ha paraules, vaig plorar d'amagat.

    Per cert, ara li toca a la nicotina, a veure si en públic, en pla catarsi, tinc més exit que no en privat.

    Salut estimat.

    Rafel Serra Fuster | 12/02/2008, 22:01
  10.  
    fa un any

    No deixis de cuidarte,
    t´estimam.

    Familia Pizá Rosselló

    Marga | 13/02/2008, 15:09
  11.  
    Gràcies, família

    Podeu comptar que ho faré. En sóc el més interessat, ara més que mai. Petons

    Josep J. Rossello | 13/02/2008, 21:32
  12.  
    fa un any

    Volem que tinguis molt present el nostre suport i estem orgullosos de com has afrontat la situació. Segueix així. Un petó i una abraçada.
    Toni,Xisca i Miquel.

    Xisca Rosselló | 14/02/2008, 18:54
  13.  
    Re: Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

    Decididament, tinc una família que no me la meresc. Gràcies de tot cor i besades.

    Josep J. Rossello | 15/02/2008, 00:28
  14.  
    Força i canya!!!

    Veig que som el darrer de la família que s'afegeix al seguit de missatges d'ànim. Pot ser és per que pens que no calen les paraules, si no els fets. També pot ser que pel fet de viure plegats trob que fa colló que t'hagi d'expressar els meus sentiments a través d'un blog que, per mol que ho intentis impedir, sempre serà una mica fred i impersonal.. Tot i això vull que sabis -ja ho saps, de fet- que sempre em tendràs al teu costat, per que, amés amés jo, sense tu, tampoc sé molt bé on seria, hores d'ara...Tu ja m'entens.
    Un petò del teu germà!

    Jaume Rosselló | 15/02/2008, 14:25
  15.  
    Força i macbooks!

    Jo no sé si és per pura vergonya que no tinc costum de comentar als apunts en general. Realment crec que has tingut moltíssim de valor despullan-te d'aquesta manera i estic increïblement assombrat. Mal me voldria a jo mateix si alguna vegada no et recolzés! Que no compartiguem sostre no vol dir que no et consideri com un pare. I que sigui tan mamon que sols sigui capaç de dir això per aquests canals tampoc diu molt a favor de mi. En tot cas espero qui si algun dui t'aixeques i no tens mantens aquest esperit que tant m'agrada comptis amb nosaltres perquè et peguem una becollada figurada.

    Una abraçada del friki talibà.

    paurullan | 16/02/2008, 00:43
  16.  
    Força en tinc prou, ara

    Sabeu que us sé dir, Jaume, Pau? Idò que possiblement som prou ases per mig amagar-nos darrera una pantalla, per dir allò que som incapaços d'expressar quan tenim davant el nostr interlocutor. Tot sabent que, fent-ho així, ens exposam encara més a la vista de tothom.

    Personalment, fa temps que vaig estojar la vergonya i vaig decidir que sempre que no faci mal a ningú sabent-ho, no m'estaré de dir el que trobi que he de dir. Ja m'ha costat algunes relacions, per mor de la meva feina, però espero que en el terreny personal aquelles persones en les quals confio, d'una o d'altra manera, no em decebran.

    Respecte, precisament, a vosaltres dos, que potser teniu poc en comú, jo sí tenc un molt especial sentiment d'agraïment. Per motius aparentment distints, però que se semblen més que no ho pareix. Només cal llegir els vostres comentaris amb una mica d'atenció.

    Gràcies, doncs, i salut!

    Josep J. Rossello | 16/02/2008, 01:55
  17.  
    Re: Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

    Som una familia que fa riure ,es "total" , tots sentim amb una profunditat que fa "por" i cap som capaços de dir-ho ben clar i llampant,hem de fer us de la tecnologia que tan poc m´agrada . Be, ja li he trobat una utilitat.
    Besos a tots i totes

    Margalida | 19/02/2008, 13:05
  18.  
    Re: Fa un any vaig veure de prop la cua d'en Barrufet

    Idò mira, per alguna cosa havia de servir això tan complicat que estudia el teu fill.

    Josep J. Rossello | 19/02/2008, 16:10
  19.  
    Un abrazo

    Escuché en Radio Mallorca que hacían mención elogiosa de su descarnado relato en internet. Busqué el original y lo he leido dos veces. Buuuf!!!. Tan solo quisiera mandarle un abrazo, amigo desconocido. Y gracias por su trasparencia.
    Suerte en todo

    X | 21/02/2008, 11:24
  20.  
    Que en degué dir, la SER

    No sóc gaire matiner, ni escolto més ràdio que la que m'ofereix música o Ràdio Catalunya.

    M'han arribat avui notícies, que ara em confirma aquest desconegut X –gràcies i sort també–, que diuen que ha estat el benvolgut Andreu Manresa.

    Ja m'agradaria saber quina la va contar, tot i estar convinçut que no en diria res dolent. Per tant, també el meu agraïment, estimat col·lega.

    Josep J. Rosselló | 22/02/2008, 02:44
  21.  
    Maria

    Estimat Pep!!!
    Fa anys que no sabia res de tu, però després de veurer-te l'altre dia per televisió, vaig pensar alló que ara la web m'ha confirmat. Però el que no ha canviat és el teu caràcter, la teva empenta i coratge..... Així que una abraçada molt forta i no hem renyis massa si el meu català no és del tot correcte, pensa que he estat molt de temps visquent a Espanya.

    Maria | 22/02/2008, 17:36
  22.  
    Maria...??

    Agraeixo més del us pensau les mostres de consideració cap al meu suposat coratge, la meva empenta...
    Malauradament, del que no puc presumir és de memòria. I m'emprenya fort no saber discernir quina Maria pot ser que faci tants anys que em coneix, que té la paciència de veure'm per televisió a la una de la matinada i, encara, llegir la meva web.
    Dona'm una pista, sisplau..

    Josep J. Rosselló | 23/02/2008, 02:00
  23.  
    SI que saps qui som

    Estimat Pep!!!
    Molts de partits del Barça, o vosaltres animaveu i jo hem menjava les ungles perquè som del Madrid, (algún defecte havia de tenir), molts de cafès als Xiscos i algún que altre sopar a cal teu germà, on aquelles parrilades argentines ens feien llepar els dits..........
    ara tens més pistes......
    A més, tu ets un des culpables de que jo hem dediqui a aquest mon!!!!!

    Maria | 25/02/2008, 13:53
  24.  
    SI que saps qui som

    Estimat Pep!!!
    Molts de partits del Barça, o vosaltres animaveu i jo hem menjava les ungles perquè som del Madrid, (algún defecte havia de tenir), molts de cafès als Xiscos i algún que altre sopar a cal teu germà, on aquelles parrilades argentines ens feien llepar els dits..........
    ara tens més pistes......
    A més, tu ets un des culpables de que jo hem dediqui a aquest mon!!!!!

    Maria | 25/02/2008, 13:53
  25.  
    SI que saps qui som

    Estimat Pep!!!
    Molts de partits del Barça, o vosaltres animaveu i jo hem menjava les ungles perquè som del Madrid, (algún defecte havia de tenir), molts de cafès als Xiscos i algún que altre sopar a cal teu germà, on aquelles parrilades argentines ens feien llepar els dits..........
    ara tens més pistes......
    A més, tu ets un des culpables de que jo hem dediqui a aquest mon!!!!!

    Maria | 25/02/2008, 13:53
  26.  
    Maria...!?

    Potser Maria no és el teu nom complet; potser has fet feina per Calvià; potser no celebras especialmente la diada de Sant Jordi...?

    Josep J. Rosselló | 26/02/2008, 01:25
  27.  
    Vas ben encaminat

    Exacte!!! Has acertat, però les coses han canviat molt i la vida ha dona moltes voltes, i després d'una llarga temporada fora de casa, et dones compta que la vida és molt curta i vols tornar al teu país, a casa, a la terra que t'ha vist neixer, crèixer vols retrobar les teves arrels, que en moltes ocasions pasen per veure una cara coneguda i sàpiguer que està be i que segueix endavant.....
    Uan abraçada molt forta I SEGUEIX AMB EL BLOG QUE M'AGRADA MOLT!!!

    Maria | 27/02/2008, 00:07
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS