pep rossello

Els papers són fonamentalment d'importació, sobretot anglesos, però també n'hi ha procedents de França, Bèlgica, Espanya i, fins i tot, d'Estats Units. Perquè ens fem una idea del valor real del dipòsit, convé explicar que el Museu d'Arts Decoratives de Catalunya, sens dubte un referent, té un milenar de peces -un centenar de les quals, per cent, provinents de ca'n Pomar Flores. Aixi mateix, cal fer esment del Musée du Papier Peint francès, un centre monogràfic d'aquests arts; també a Bèlica i Anglaterra tenen importants col·leccions, i allà on hi ha un autèntica deliri per aquest material és als Estats Units.

L'any 2004, quan es va presentar en públic la donació de la família Pomar, posteriorment acceptada pel Consell de Govern de l'executiu de Jaume Matas, la que aleshores era directora general de Cultura, Catalina Sureda, va plantejar la conveniència de fer-ne una exposició i fins i tot es va parlar de finals del mateix any. Des d'aleshores ença no se n'ha tornat saber res.

Fa un parell de mesos, potser devers les darreres festes de Nadal, servidor vaig tenir coneixement de a situació a través de la pàgina weblog que mantén oberta a BalearWeb un dels depositaris, Josep Pomar Reynés, avui director general de Salud del govern autonòmic.

El propi Pep Pomar em va comentar posteriorment que "hi ha molta de feina" a fer. Després de insistir, i molt, en el fet que la directora del Museu de Mallorca, Joana M. Palou "va mostrar un gran interès per la donació, m'explicava que ja l'estiu del 2004, ell mateix, col·laborant amb una especialista, Magdalena Bennàssar, "vàrem començar a fer una base de dades amb els documents de la botiga: llibres de comptes, correspondència..."

Malauradament, el doctor Pomar va decidir traslladar-se a fer feina a Barcelona i, tot i que "he seguit els contactes amb na Magdalena", ja va tenir coneixement de que "hi va haver problemes logístics per continuar la seva tasca".  En aquest punt, Josep Pomar no dubta en afirmar que "com sol passar en aquests casos, ningú -excepte na Joana Maria Palou en el seu moment- ha estat capaç  d'apreciar el valor de la col·lecció".

Els "problemes logístics" a que es referia Pomar els pot detallar, fil per randa, la directora del Museu. Em comentava Palou que, un cop iniciat l'inventari per part de Magdalena Bennàssar , i quan ja en duia feta una quarta part, "es varen haver de tancar sales, per escometre les obres d'accessibilitat, que no varen concloure fins al maig de 2007. De fet, ara començam a adesar la tercera planta, on fins ara hi teníem els papers pintats, els quals passen a una nova sala de reserva". En definitiva, Palou comenta que té voluntat de fer l'exposició, però admet que no sap quan es podrà fer.

En aquest punt, servidor n'extrec algunes conclusions pròpies. El Museu de Mallorca té un fons de devers mig milió de peces. Paral·lelament, té un personal de només setze persones, entre Palma i Muro. Però, sobretot, el Museu de Mallorca viu amb un pressupost escandalosament exiguu: poc més de 600.000 euros en la partida corresponent del darrer exercici. Podem establir algunes comparacions que ens donin una idea de què suposen aquestes quantitats: el museu d'Es Baluard té un pressupost vuit vegades més gros; la Fundació Pilar i Joan Miró fa feina amb cinc vegades més que el Museu, i li va justet, justet. Per cert, una darrera consideració: la conselleria d'Educació i Cultura del Govern, que és titular per delegació del Museu de Mallorca, aporta el doble de presupost  al Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma, que com és ben sabut reb idèntiques aportacions de l'Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca.

Em tem, tot plegat, que torbarem molt  veure exposada la col·lecció Pomar Flores, si és que li veim. I per insistir en la importància del llegat, res millor que la valoració que en fa la pròpia Joana Maria Palou. "Procedeixen -m'explicava en referència als papers- de bona part de les fàbriques europees que s'hi dedicaven i els estils van des de pompier genuí fins al pop, passant per peces modernistes precioses. Si més no numèricament, crec que és la col·lecció pública més important de l'Estat". I allà són, en una sala de reserva de l'edifici de Ca la Gran Cristiana.