pep rossello

No me'n sabia avenir quan he vist el tractament que els diaris locals han donat a la mort de l'actor Richard Widmark. Algun ha despatxat la noticia amb un breu de set o vuit retxes. Se coneix que no els ha semblat a bastament el fet d'haver participat en quasi setanta films, amb papers protagonistes a les ordres de directors com Henry Hathaway, Elia Kazan, Samuel Fuller, John Ford o Otto Preminger, entre d'altres.

També m'ha cridat força la insistència amb que coincidien els diaris de presentar-lo com actor famós pel seu paper a Kiss of Dead, la seva primera aparició cinematogràfica. Personalment, ni tan sols recordava aquests film fins que no he vist Widmark caracteritzat en el seu paper del dolentíssim gangster Tommy Udo, amb la impactant escena en la qual llença escales avall una velleta.

En va fer d'altres, de papers de dur delinqüent, de policia o militar impertèrrit, però a parer meu la seva popularitat, que arribà al clímax a les dècades dels cinquanta i seixanta, s'aguanta sobretots en les seves interpretacions en el gènere del western: Widmark és el tinent Jim Gary que ha de convencer el sheriff Guthrie McCabe (James Stewart) perquè l'acompanyi a la recerca de presoners blancs entre les tribus d'indis, a Dos cavalquen junts; ascendeix a capità Thomas Archer, sempre de la cavalleria nord-americana, per posar-se al costat dels cheiennes a El gran combat (Cheyenne Autum, 1964. John Ford); i a coronell Jim Bowie a The Alamo, que coprotagonitza amb John Wayne (David Crocket) -que també dirigeix- y Laurence Harvey (coronell Travis).

Dues curiositats en la filmografia de Richard Widmark. L'any 1961, just després de acabar Two Ride Together, de Ford, es posa a les ordres de Stanley Kramer a Judgement at Nuremberg, per assumir el paper del coronell Tad Lawson, que exerceix de fiscal en el macrojudici contra uns dirigents nazis, donant la rèplica a primeres figures com un Spencer Tracy al final de la seva carrera -l'acabaria sis anys després a Guest Who's Come to Dinner-, Burt Lancaster o Montgomery Clift, que moriria cinc anys i només dues pel·lícules després.

Quatre anys abans, el 1957, Widmark havia estat un gairebé impossible Carles VII, el Dofí de França que arriba a regnar gràcies a la intervenció de Joana d'Arc: ho va fer possible Preminger a Saint Joan, on la donzella d'Orleans tenia la fesomina de Jean Seberg.

I molts espanyols van conéixer Widmark a la televisió, quan només n'hi havia una i en blanc i negre, a la sèrieMadigan, que l'any 68 havía estat un film amb el mateix títol, dirigit per Don Siegel.