pep rossello

Catorze d'Abril, 77è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Servidor ho vaig recordar ahir, diumenge, juntament amb una cinqüantena de persones que ens vam trobar a Bunyola, convocats per la Comissió per a la Memòria Històrica. Hi vaig anar, com a tants altres llocs, de la mà d'Antoni Serra; l'amic escriptor havia estat convidat a fer el parlament central de la commemoració.

Bunyola és -i més ho era els anys 30 del segle passat- un poble petit. Aquesta seva condició suposa que la vesània feixista del 36 fos percebuda en un grau invèrsament proporcional a la realitat demogràfica. D'una enrera i com aquest diumenge, una part del bunyolins no escatimen esforços per reivindicar la memòria d'aquelles víctimes.

Ahir erem una cinquantena mal comptada de persones, però la intensitat de les emocions que transmetien apujaven exponencialment els sentiments que suravan entre aquelles velles tombes, a la vora de la carretera vella de comunica Bunyola amb Santa Maria.

Antoni Serra llegí, amb veu potent sorgida de l'anima, un breu discurs. Prèviamente, l'havia presentat Xavier Margais, un singular personatge que no coneixia, principatí afincat al poble de la Serra, expert estudiós de l'esperant i autor d'un estudi recent, Bunyola. Amb la por al cos, imprescindible per conèixer la realitat de la repressió a la localitat. I encara, després, se'ns encongi el cor, se'ns va girar l'estòmac amb el testimoni viu de l'amo'n Pau, vuitant-cinc anys de memòria viva i ben deixondida.

  A Bunyola vaig coincidir amb alguns amics, com en Miquel Pasqual; nombrosos coneguts, com és ara Cecil Buele, Albert Herranz, Jaume Mateu -president de l'OCB-, el vell activista Climent Garau, el matrimoni Cisca Moll i Pere Pavía; i encara vaig conèixer gent nova: el citat Xavier Margai, Sara Martínez Moll ...

Poc amic com sóc d'assistir a aquests actes, no vaig massa d'homenatges, ni concentracions o manifestaciones, ni funerals ni vetlles, ahir no me'n vaig penedir d'haver acompanyat Serra. Ben al contrari: recordar-ne les víctimes, les persones que moriren per defensar-la, em sembla la millor manera de reivindicar la República; no només la Segona sinó tot el que pugui venir.