pep rossello

Vaig partir divendres a la nit de Palma amb una mica de retard, amb un vol de Clickair, la companyia de baix cost que gestiona els vols d'Iberia. Tot i haver-ne sentides de tot color, pel que fa al seu funcionament, he de dir que no hi puc posar cap emperò: el retard no fou gaire major que els habituals. El vol, tranquil i l'aeroport del Prat era un autèntic pandemònium: jo mai no havia vist la sala d'arribades tan estibada. En Rafel, que m'esperava a la sortida, em confirmà que alguna cosa inhabitual devia passar, que no sabia del cert que podia ser, però que no era normal, ja era gairebé a mitjanit, el trànsit de vols que havia observat mentre m'esperava.

En arribar a la casa -jo en diria xalet, no sé si ells en diuen torre- el primer que vam notar fou la flaire, una oloreta on es barrejaven aromes de coca, de sofregit, de verdures coent-se al foc, xano-xano. Efectivament, a la cuina hi havia sa dona, na Maria Julià; la vam trobar tallant unes enormes albergínies destinades a acabar en una safata de cus-cus. El forn, en marxa; el fogons, tots amb flames escalfant una o altra cosa: una greixonera on la ceba començava a ser un sofregit, una olla amb verdura posada a coure, dues palanganes acollint altres tants lloms ja rostits, a punt de ser filetejats...

A la paret de la cuina penjava un autèntic organigrama de treball, un calendari de feines a fer, distribuïdes entre els qui se n'han de fer càrrec. Rafel és pur mètode: "és que si no ho apunto, em deixaré alguna cosa, i a més a més n'hi ha que les han de fer altres: més val que tot estigui per escrit."

Ja havia arribat Marcel, el fill gran, quan van decidir aturar-se. Ens vam donar una mica de temps per petar la xerrada i vaig aprofitar per donar-li els meus obsequis. N'estava ben satisfet d'haver trobat a Palma un exemplar de Quaderns de conseqüències, el primer poemari que va publicar Antonina Canyelles, l'any 80. I tanmateix, la cosa no m'ha sortit del tot bé, perquè el que per a mi era un llibre gairebé introbable, exhaurit, Maria el va poder comprar a l'Espai Mallorca, de BCN. Tanta sort que també duia una peça treballada en fusta, artesanalment, que sé que a Rafel li agraden prou, i un joc de bolígraf i retolador, també acabat en fusta.

  Ens vam anar al llit que ja eren gairebé les tres de la matinada.

  Ahir, dissabte, em vaig llevar a les vuit i vint, perque n'Aina Serra em volia entrevistar: com a columnista, diu. Aina és la filla segona d'en Rafel i na Maria. Ha acabat Econòmiques i ara estudia un segon clicle d'informació a la Universitat Pompeu Fabra. Quan va saber que jo havia de ser per aquí, va decidir convertir-me en objecte/subjecte d'un treball de curs. Vam estar si fa no fa una hora conversant de periodisme, d'opinió, de independència i de censura, de català i espanyol, del què és i qui la integren, la cultura catalana..., la blogosfera com a alternativa periodística.

Rafel i Maria s'han passat el dia dins la cuina, preparant el sopar de la festa d'aniversari. En Marcel, el fill, a migdia a anar a l'aeroport a cercar la mare de Rafel, la seva germana Caterina i el seu cunyat, Andreu. Hora de dinar hem vista clar que a la casa no dinaríem, que tota la cuina estava destinada al sopar. Marcel ens ha duit a un restaurant de menús, en el centre de Sant Cugat: una bona trialla, amb un menú ple de pats casolans. Jo m'he decidit per un plat de faves a la catalana i un segon de tripes, callos en diuen a la carta, és clar. N'he de parlar, un dia d'aquests, sobre la denominació d'aquest suculent plat.

A partir d'aquell moment només ens restava esperar a les set i mitja, que era l'hora de la convocatòria pel comú dels convidats. 

(Els detalls de la festa, en imatges. http://flickr.com/photos/joseprossello/ ).