pep rossello

No es tracta, ara i aquí, de voler establir comparacions entre la celebració de Sant Jordi a Barcelona i la manera en que el vivim a Mallorca. Al cap i a la fi, al Principat el debat ha arribat fins al punt de preguntar-se si no caldria canviar la Diada Nacional de l'11 de setembre al 23 d'abril. Això no treu, tanmateix, que cada cop que veig les imatges -en persona només hi he estat dues vegades- de les Rambles barcelonines, plenes de gom a gom de ciutadans que recerquen un llibre determinat, o van ullant fins que troben una curiositat, una raresa, un títol perdut o deixat a un amic -que és com haver-lo perdut-, carregats amb una rosa, o un ram si convé, m'entri un sa atac de gelosia, d'enveja.

        Dimecres passat vaig anar a fer un tomb per les places de Palma. Potser no vaig triar la millor hora, horabaixa de prest, perquè em va deprimir una mica la imatge que vaig copsar a la Plaça Major o a Cort: poca gent, molt poca gent, s'havia decidit a passejar a aquella hora, quan el sol encara encalentia prou. El cert és que a darrera hora vaig poder parlar amb alguns llibreters coneguts i anaven força satisfet; l'endemà, el mitjans també parlaven d'un important afluència de públic. Suposo que és el que cerquen, més enllà de les vendes.

D'entrada no vaig tenir massa sort. L'única novetat que estava buscant ja estava, en aquella hora, exhaurida. Vaig haver de tornar a casa sense Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, una novel·la d'una vella coneguda, de només trenta anys, Llucia Ramis, amb qui treballarem un temps a Diario de Mallorca; ja aleshores vaig adonar-me'n que allò li venia estret: no el diari, sinó el periodisme que podia fer aquí. Es veia venir de lluny que acabaria recalant a BCN.

No vaig tornar, emperò, amb les mans buides: la cartera, gairebé sí. Si no hi ha novetat, em vaig dir, haurem de veure què trobam de bo, quin llibret curiós o perdut en el seu moment. En els darrers temps, les meves preferències s'han reduït força i oscil·len només entre la ficció narrativa o l'assaig d'estar per casa (viatges, una mica d'història) i la gastrologia. El sarró, doncs, se'm va omplir amb dos llibres de cuina i un que en podríem dir de viatges en el temps i l'espai per Palma.

La cocina de mi suegra, de Koldo Royo, és fonamentalment una declaració d'amor envers María Fores, la seva sogre; aquesta circumstància, més que no el receptari en si mateix, és el que em decidí a dur-me'n el llibre. En canvi, el segon volum era un deute que tenia amb mi mateix, es tractava d'omplir un buit imperdonable a la meba petita biblioteca culinària: ja fa dos anys que El Gall Editor va publicar La cuina de Mallorca, del mestre Jaume Fàbrega, un llibre definitiu, un veritable vademècum dels fogons tradicionals de l'illa, repassant gairebé tots el productes de la terra, la diferentes técniques de cuinar, amb tot un seguit de consideracions històriques i sociològiques que fan del llibre, a més d'una eina important, una lectura interessant.

  Uns darrers mots sobre la meva tercera adquisició, un llibre que també fa mesos que era a les prestatgeries de les llibreries. A Palma vista pels escriptors, Miquel Ferrà i Martorell ens serveix un tast d'alguns, la majoria, de llibres que viatgers d'epoques diverses han escrit contant les seves estades a la ciutat. Malauradament, només és un tast i, en certa manera, no deixa de tudar un important material bibliogràfic. Tanmateix, i tot i l'absència també d'una bibliografia ordenada, pot donar a conèixer a molta gent les peripècies de Gaston Vuillier, André Grasset de Saint Sauveur, Paul Morand, Otto Bürger o Albert Vigoleis Thelen, entre d'altres.

 (Publicat a DdM. Mecanoscrit del 26 d'abril de 2008)