pep rossello

Dimecres, 30 d'abril de 1958

El Papa Pius XII ha rebut en audiència el ministre d'Hisenda del govern espanyol, Mariano Navarro Rubio i la seva senyores, que encapçalaven la comitiva que ha assistit a la cerimònia de beatificació de la mare Teresa de Jesús Jornet Ibars.

El president egipci Gamal Abdel Nasser, que ho és aiximateix de l'acabada d'estrenar República Àrab Unida (RAU), arriba a Moscou per iniciar una visita oficial; el dirigent àrab ha estat rebut amb un ostentós cerimonial.

El president de la Reial Acadèmia d'Art britànica, sir Charles Wheeeler, ha declarat que el mural de Picasso instal·lat a la seu de la Unesco, a París, "és absurd".

       El RCD Mallorca s'ha proclamat campió de la seva categoria i s'ha classificat, juntament amb l'Elx, el Mestalla i el Girona, per a disputar l'ascens a Segona Divisió.

L'Ajuntament de Palma, reunit en sessió plenària extraordinària presidida pel batle Massanet, va debatre l'actual situació del procés de substitució de les línies de tramvia per "altres mitjans de transport", denunciant incompliment per part de la Sociedad General de Tranvias Interurbanos, que ha deixat algunes barriades sense cap tipus de transport col·lectiu. Aiximateix, el Consistori ha acordat que els serveis tècnics estudiin la possibilitat de construir aparcament subterranis a les places "Mayor y del Rossellón".

Baltasar Porcel, el jove col·laborador de Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans i de Diario de Mallorca, que als seus 21 anys està complint les seves obligacions militar a Marina, signa la seva habitual secció Vis a vis, que avui recull una declaracions de l'escriptor Gonzalo Torrente Ballester, que visita l'illa.

  Aquestes són algunes de les noticies que recollia l'edició del Diario de Mallorca del dia 30 d'abril de 1958; tot just sis planes, amb una composició inexisten i tot just quatre fotografies, constituïen aquell diari, que aiximateix anunciava l'estrena, a la Sala Augusta, del film de Federico Fellini "Las noches de Cabiria", protagonitzada per Giulietta Masina; així com de, al Capital i l'Hispania, la presentació de "Duelo de razas" (Comanche!, 1956), de  George Sherman, interpretada en els papers principals  per Dana Andrews i Linda Cristal.

Possiblement de forma simultània i paralel·la a la impressió d'aquesta edició del diari, a una hora incerta de la matinada del dia 30, neixia a Son Dureta el fill primogènit del matrimoni format per Jaume Rosselló Ramis i Carme Cuní Vicens. És a dir: un servidor.

Amb tot això volia dir només -mirau que n'he fetes, de voltes- que des de fa vint-i-quatres hores, minut amunt, minut avall, ja tinc 50 anys. Es diu aviat: mig segle, 18.263 dies comptats, bixestos inclosos.

Les edats de l'home canvien a mesura que passa el temps. La percepció que en tenim, vull dir. Quan tenia deu anys, contemplava mon pare, que en tenia pocs més de trenta, i, més enllà del respecte patriarcal, sentia que teni al davant una persona que tot ho sabia, que podia fer qualsevol cosa, que em solventava qualsevol problema o interrogant. Als vint anys no havia perdut el respecte patriarcal, però ja no estava tan segur que el pare ho sabés tot, i fins i tot del que sabia no sempre jo hi estava d'acord; la resta de les persones que ja havien ultrapassat els cinquanta-anys em semblaven gent molt més gran, ben allunyada dels meus interessos, gustos, opinions...

En haver tombat els 40 a parer meu les distàncies s'escurcen: la gent de cinquanta-anys són gairebé de la nostra mateixa generació; quan parlem de coneguts de seixanta anys, d'amics que se jubilen, ja no en deiem vells...

Ara, just quan he arribat a la barrera dels 50, i potser perquè tot just fa un anys no n'estava segur, d'arribar-hi, no m'hi sento gens, de vell..., ans el contrari, tinc ganes de fer encara moltes coses, de donar molta guerra, de gaudir de tots i cada un dels moments que em pertoquin, millors o pitjors...

Per tot plegat, ahir vaig voler compartir una moments d'alegria amb aquelles persones que s'han guanyat la meva estimació: familiars, amics -d'aquí i de Barcelona-, alguns coneguts molt especials i un petit grup de companys que m'han demostrat esser molt més que només això.

Va ser una vetllada molt i molts alegre, divertida, especial. No em correspon a mi jutjar com va resultar, que això té més a veure amb gustos i estats d'ànim individuals... En canvi, estic en condicions d'assegurar que no va faltar de res, gràcies als bons oficis i capacitats gastronòmiques de la familia Amengual; un com més na Tere, en Tolo i en Juanjo van demostrar-me que el Celler Pagès és un poc ca meva.

(Si teniu interés i/o curiositat per veure'ns mentre ens ho passàvem d'allò més bé, ho podeu fer a http://www.flickr.com/photos/joseprossello/)