pep rossello

        A la fi, el llit, després de topar lleugerament amb un altre obstacle que, emperò, li obri pas, es va aturar en un punt que li va semblar més espaiós. Aleshores, amb un moviment gairebé inconscient, va tombar lleugerament el cap i es va topar amb una inscripció fosca damunt un llenç blanc, sempre la blancor: "Àrea quirúrgica" va llegir.

Vaig entendre de cop que em portaven al quiròfan. La qual cosa tenia la seva lògica atès que aquell mateix matí havia ingressat a l'hospital de Son Llatzer, per tal que m'operassin d'una trencadura inguinal que arrossegava des del passat més de setembre. Ja tocava, doncs. Vaja una manera de celebrar els cinquanta anys, vaig pensar dimarts, vint-i-quatre hores abans del meu aniversar, quan em trucaren a primera hora del matí.

Ara soc aquí, ajagut en aquest llit amb barrerons, ara me n'he adonat, fins que ha vingut una senyora amb un vestit, blanc per suposat, m'ha clavat una agulla al dors de la mà i m'ha fet saber que ara l'he de rasurar: vaig entendre que no tenia intenció d'afaitar-me la meva escasa barba, perquè jo ho havia fet el matí. Algú els hauria de dir a les infermeres que, per afaitar el pels de l'entrecuix, convé humitejar-los: ens estalviariem algunes estirades ben desagradables. Quan me n'he temut, eren dures les infermeres que em grapejaven els baixos: cap reacció per part meva, que no estava per punyetes. Sortosamente, l'únic comentari ha estat sort que aquest senyor té poc pel; no s'han referit per res a cap altra part de la meva anatomia púbica.

Després que un metge -se'ls reconeix perquè el vestit que duen no es blanc, sino verd- m'hagués explicat que feia comptes fer-me, m'han fet passar a un altre llit, molt més estret i ja som partits un altre cop. El quiròfan l'he reconegut perquè era igual que als films, amb unes làpades que més aviat semblen antenes parabol·liques. Es suposava que m'havien anestesiat localment, però a l'hora de la veritat he fotut un ai que m'ha sortit de l'ànima. Que ha notat res, m'ha demanat no sé qui, i tant, que m'han tallat, he pogut gemegar; i ara, ha insistit, ai, ai, he repetit, pensant aquest home es deu pensar que fai broma. Però no: m'ha cregut i ha ordenat augmentin la dosi de no sé què... A la fi, entre la sobredosi aquesta i la matinada que havia pegat, m'he quedat adormit. I quan m'he despert ja estava tot fet; encara era a l'àrea quirúrgica però ja havien acabat. Notava una mica de tibantor, de coïtja.

Això era ahir, divendres, el meu particular 2 de maig. Avui matí, després d'una nit acceptàblement tranquila, he desdijunat, m'han fet la cura pertinent i, cap el migdia, ha vingut ha veure'm el doctor Sbert, el cirurgià; m'ha demanat si me'n volia anar a casa i li he contestat que s trobava que podia anar-me'n no seria jo qui li fés el contrari.

Escric ara ja des de casa, en una còmode cadira que em van regalar dimecres, anant i venint-hi des de la butaca del menjador. Molt repòs, cap esforç violent, deixar passar uns dies i veure com evoluciona. En qualsevol cas, tot el budell torna esser allà on pertoca.