pep rossello

Dijous que ve és el gran dia. Tatxín, tatxan...! Arriba a les llibreries

El joc de l'àngel, que com es fàcil dedduir -fins i tot per a Carlos

Delgado o Tomeu Sitjar- és la traducció al català de la segona obra, el

segon boom de Carlos Ruiz Zafón, que fou presentat originalment el 

proppassat 17 d'abril en una sessió de premsa multitudinària, al Teatre

del Liceu, amb una posada en escena gairebé cinematogràfica, en la qual

actuà de partenaire de Zafón la periodista Olga Viza en un paper prou  més

cridaner que quan va jugar a moderar el segon debat entre Rodríguez

Zapatero i Rajoy. El juego del ángel fou el llibre més venut a la diada

barcelonina de Sant Jordi, per a la qual encara no estava enllestida la

versió de Josep Pelfort, el mateix traductor que ja havia tingut La sombra

del viento. D'aquesta manera, Zafón -o l'editorial Planeta, tan és- va fer

visualitzar l'estat de subordinació i dependència de la indústria

editorial catalana respecte del'espanyola, en una diada tan significativa

per al país.

         Val a dir que no he llegit La sombra del viento, ni tan sols L'ombra del

vent; i segurament tampoc llegiré aquesta altra novel·la. Sóc una persona

carregada de punyetes i prejudicis i només em vaig interessar per

l'exitosa primera novel·la de Zafón quan ja era massa tard: tinc la mania

d'allunyar-me d'aquelles obres que tant agraden a tanta gent; i no diguem

si, a més a més, en el cas d'un llibre ultrapassa amb escreix el mig miler

de planes. Per més cert que sigui que La sombra del viento no va ser ben

bé un producte de màrqueting, sinó que funcionà pel vell mecanisme del

boca-oïda, jo la vaig veure directament com un best seller. I en vaig

passar olímpicament.

        

No us he de dir, per tant, que faig comptes fer amb una novel·la que

repren  el fil conductor, que omple encara més pàgines i que, a més a

més, ha torbat un mes i mig a arribar als lectors catalans. I això que el

fet em sembla, en si mateix, intrascendent: al cap i a la fi, jo sóc el

primer que si puc llegir una novel·la en el seu idioma original -encara

que sigui l'espanyol- no recorro a les traduccions. El que resulta

trascendent és el menyspreu que la política editorial de Planeta suposa

per l'idioma català; evidentment no em crec les suposades raons exposades

pel novel·lista i els editors, de manca de temps: la maquinària de

Planeta pot assumir això i molt més, si hi ha voluntat política o

empresarial de fer-ho.

 

No promouré un boicot a l'edició catalana d'El joc de l'àngel: seria

ridícul, ningú no em faria cas i, a més a més, cadascú és lliure de fer i

llegir el que vulgui. Però almenys feu-ho sabent com han anat les coses.

 

Així doncs, he pensat que podria dedicar una petita part del temps que

hauria tudat amb Zafón, llegint dos poemaris que vaig comprar fa uns dies.

Pos en relleu el fet que els vaig comprar, i els vaig comprar junts,

perquè els qui em coneixen saben que sóc molt mal lector de poesia. Per

això, només em deixo sedduir per autors que, o bé són amics, o m'han

despertat una permanent curiositat. És el cas d'Antonina Canyelles

(D'estructura circular, Can Sifre 2007), d'ençà que la vaig entrevistar

quan publicà el seu primer llibre, Quadern de conseqüències, el 1980; i de

Miquel Cardell (Les terrasses d'Avalon, Moll 2008), des que erem

condeixebles a l'Institut i li van editar, ja l'any 1978, el primer

poemari, Elegia de grumers: vaig restar-ne penjat ja des del títol.

 

Publicat a DdM. Mecanoscrit, 24 de maig de 2008

Foto © Carles Ribes, El País