Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

El Camp Redó. El Col·legi Manjón

peprossello | 11 Juny, 2008 16:24 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

El Col·legi Manjón era una escola privada. Privada, vull dir, pel que fa a la propietat del centre; acadèmicament estava adscrit a l’Institut Ramon Llull, que era on ens havíem d’examinar al final de cada curs del batxillerat elemental. No sé si en aquell temps existia el concepte d’ensenyament concertat; però tampoc no hauria descrit amb precisió les característiques del Manjón.

La directora de l’escola era donya Maria, que també n’era la propietària. Ella estava al càrrec dels alumnes més menuts; jo no la vaig tractar gaire, només en la meva primera i breu estada al col·legi. Recordo, tanmateix, una dona ja gran, de cabells grisos sempre molt ben pentinats; una mestra severa però comprensiva. Amb els anys, la seva filla, donya Magdalena, va heretar el càrrec; també el caràcter sever, però no la comprensió.

En el Col·legi Manjón, doncs, vaig cursar els meus estudis primaris, camí del batxillerat. D’aquells primers anys, no tinc massa records del professorat. Vaig anar amb don Bartomeu, un home grassonet, calb i amb bigoti, que acostumava a repartir disciplina amb un regle de fusta, ample i de més d’un dit de gruixa, amb el què ens prenia les mides de les anques quan no féiem bonda. Don Toni era més jove, alt i ben plantat, i tenia fama de no haver de menester cap instrument disciplinari: tenia dues mans com dos pans. Tinc present un altre professor, de qui no en record el nom, però sí una característica física de la qual tots féiem befa, i que fins i tot li va costar un malnom; no sé per quina raó, tenia sempre el dit petit de la mà dreta com a rígid i separat dels altres: aquest tret era, precisament, el que delatava els personatge d’una sèrie de televisió molt popular, Los invasores; cal explicar quin era el malnom?

Les meves qualificacions acadèmiques foren prou discretes però, tanmateix, figuraven entre les millors del meu curs, mal m'està dir-ho. Vaig ser l'únic que va superar l'aprovat en totes les assignatures de primer; a segon van començar els meus desencontres amb les matemàtiques, que vaig haver de recuperar per setembre. El tercer i quart cursos van discórrer amb una certa tranquilitat acadèmica, tot i que inicialment em vaig haver d'aferrar fort al llatí, que amb el temps seria una de les disciplines que més disfrutaria.

Però aquells darrers dos cursos al Col·legi Manjón van tenir molta més trascendència de la que segurament jo els atribuïa en el seu moment. Van entrar en escena dos professors, que jo ja coneixia hi amb els quals havia fet classe, però que en aquells dos anys se'm van desvetllar com a dos veritables mestres: Miquel Cabot i Germà Fuster. Més enllà de les matemàtiques, la física, la geografia o la història, don Miquel i don Germà van saber despertar en nosaltres una virtut que a alguns ens marcaria per sempre: la curiositat. Podria resumir aquells dos cursos a partir de dues conclusions que jo en vaig treure personalment: vaig saber que m'agradava escriure i, concretament, explicar coses; i vaig entendre que aquella llengua que sempre havia parlat a ca nostra, amb normalitat, sense donar-li cap trascendència, era tan important, era ben igual que la que m'havien ensenyat i obligat a fer servir a l'escola. És a dir, vaig ser conscient per primer cop que el mallorquí no era només per fer-lo servir a la cuina i entre els amics quan jugàvem, sinó que tenia una història, una literatura, una gramàtica tan important com la del castellà. Amb el temps, aquesta coneixença determinaria en molts sentits la meva vida, les meves idees i conviccions.

En un moment donat, devia ser durant el quart curs de batxillerat, que Miquel Cabot i Germà Fuster ens varen plantejar a tots els alumnes d'aquell curs –no erem massa, potser una vintena, amb majoria de catalanoparlants (això encara no ho sabíem)– la possibilitat de fer classes de mallorquí, de forma voluntària, i per suposat fora de l'horari acadèmic habitual i del programa d'estudis. No record quans ens hi vàrem apuntar, però devíem esser uns quants perquè les classes es van fer; de fet la intenció dels mestres era més trascendent del que nosaltres ens pensàvem i així, finalment, durant aquells dos anys uns pocs vam acabar presentant-nos a uns exàmens d'aptitud, organitzats per l'Obra Cultural Balear i que tenien lloc a les venerables aules de l'Estudi General Lul·lià.

Recordo perfectament quins eren els nostres llibres de text: La lengua de las Baleares, amb dos nivells, dels quals n'era autor Francesc de B. Moll; i diferents volums de les rondalles mallorquines d'en Jordi des Racó. Més envant, quan vaig seguir durant un temps aquells estudis, un cop abandonat ja el col·legi, vaig fer servir una més complexa Gramática Catalana referida especialment a les Illes Balears.

  Al final de cada curs, els qui aconseguíem la qualificació d'aptes, rebíem, en el decurs d'una acte que volia ser acadèmic –en qualsevol cas, era el més acadèmic que havíem viscut fins aleshores–, un diploma i un obsequi, sempre consistent en llibres. El primer curs, me'n vaig dur a casa una col·lecció de volums de les rondalles; el segon em va suposar entrar en contacte, per primer cop de manera seriosa, amb la història de la literatura de les Balears, i amb un autor que, passats els anys, esdevindria trascedental en la meva formació: el llibre era La literatura moderna a les Balears; l'autor, Josep M. Llompart.

 

Comentaris

  1. Maria Carrasco Bosch
    Re: El Camp Redó. El Col·legi Manjón

    Hola: Som na Maria Carrasco, actual directora del Col.legi Manjón. Voldria posar.te al dia dels canvis i dir.te que he reenviat el teu escrit a Miquel Cabot, esper que t´agradi la idea. He pensat que en aquesta feina nostra és tan inusual que ens donin una ditada de mel, que quan cau, s´ha d´aprofitar.
    Bé, et diré que Donya Maria fa anys que va morir i el seu home també. Na Magdalena es va jubilar fa uns anys i després varem tenir per l´escola a la seva filla petita, na Mariona. Les coses no marxaren massa bé i finalment abandonaren el negoci, per que naturalment no era negoci.Del total de 24 profes, 18 formarem cooperativa el setembre del 2007, per tant som encare molt jovenets. De moment funciona i podem pagar el lloguer als Jordà. L´escola continua amb el seu esperit de barri, mallorquí, laic i d´esquerres. Actualment som l´escola concertada amb més alumnes immigrants sols superada per la cooperativa Gorg Blau (antic S. Felip Neri), altres que com noltros, són els parents pobres de l´ensenyament i lluiten per la vertadera integració.Per cert que tenim molt bones relacions amb ells.
    Jo he fet feina amb en Toni Cabot fins que es va jubilar i amb na Montse Bonnín que és la dona den Miquel Cabot. Na Montse es va jubilar l´any passat i en Toni fa 3. A Don Bartomeu no l´he conegut perque ja no hi era quan jo vaig començar. També havien partit en Miquel Grimalt i en Germà Fuster per que aprovaren oposicions. Sí he fet feina amb en Bernat Servera, que per cert s´ha jubilat enguany. Com veus, ja queden pocs. Jo donc classe d´Història a ESO i amb jo treballa un fill den Toni Cabot que nom Bernat . El nostre Orientador nom Josep Jover i va ser alumne del cole durant un temps, tal vegada el coneixes perque sols és un poc major que tu. Jo tenc la teva edad i record molt bé les fuetades a les mans i els càstigs exemplars, però sobretot record la por, por a l´escola, a les monjes, a Déu, a dur les notes a casa.... Com ha canviat tot. També jo vaig ser comunista, després socialista i ara ja no sé què som, qualsevol co sa manco pepera, però desencantada, supos que com tota l´esquerra d´aquest país.Bé, m´ha agradat xerrar amb tu. Si vols venir a l´escola un dia a fer una xerrada dels temps passats tendras les portes obertes i el nostre agraiment, ja que pagar no podem, som pobres com les rates.
    Maria.

    Maria Carrasco Bosch | 14/12/2008, 20:45
  2. Llorenç Oliver Servera
    Re: El Camp Redó. El Col·legi Manjón

    Hola.
    He arribat aquí per casualitat, però ha estat un plaer trobar aquest escrit i conèixer aspectes desconeguts sobre aquesta escola on vaig créixer i aprendre a viure (perquè deu anys de la teva vida, a aquestes edats, sempre marquen) i poder recordar aquesta etapa de la meva vida, en allò més positiu i allò que no ho va ser tant, amb els companys i els professors, una de les quals va ser na Maria, que va despertar la meva passió per la Història.
    I és que, tot i fer bastants anys que no hi he posat un peu, sempre l'he tenguda molt a prop: jo hi vaig fer tota l'EGB (de fet, som de la darrera promoció que la va fer), la meva germana tota la Primària i l'ESO, el meu tio, en Bernat Servera, en va ser molts anys professor i director. I m'agradava aquest aspecte d'escola "familiar", petita, propera i acollidora.
    No em vull allargar de més, però ara, quan som jo el que s'està preparant ara per a poder ser professor d'història, vos volia agrair, Pep i Maria, haver-me ajudat a recordar aquells anys passats al Manjón.
    I a na Maria, a qui fa molts anys que no veig, li desig tot el millor per al futur del nou projecte del Manjón.
    Salut.

    Llorenç Oliver Servera | 20/01/2009, 11:49
  3. Salvador Pérez Moya
    El camp Redó.El Col.legi Manjón

    Hola
    M'agradaria dir,que jo si vaig coneixer a Don Bartomeu,aquell home grassonet,calb i amb bigot,afarrat sempre al seu puret.Quant feia falte,donava fort amb la seva fusta en ses mans.De totes maneres tinc un bon record de tots:Don Bartomeu,Donya Montse,Don Bernat Servera,Don Jeroni(el pa..ro o Jr),Don Mir,Don Antoni Cabot(Don Pimpom pare d'en Bernat),Don Pep(Mc Clow),Donya Magdalena(sa agafa pels)i en Bernat Cabot.Per jo el millor col.legi de Palma.Salut

    Salvador Pérez Moya | 09/02/2009, 22:18
  4. Josep
    Col·legi feixista

    Et record, Josep J., que en el temps del dictador en el "Colegio Manjón" entravem a les classes despres de formar al sò del Cara al Sol, que la disciplina i l'adoctrinament eren purament feixistes, que la directora, doña Magdalena, no perdia ocassió de pegar amb una violència extrema a aquells nens que erem, inno cents i assustats, i que tal conducta la compartien altres professors del centre, com el sàdic don Antoni de infausta memòria. El meu record del col·legi Manjón és imborrable, per desgràcia.

    Josep | 16/06/2009, 22:44
  5. Josep-Joan Rosselló
    Col·legi feixista...?

    Posats a fer, hauríem de concloure que a començaments dels anys 70, la immensa majoria de centres escolars, els públics si més no, feien servir mètodes disciplinaris avui inacceptables –aleshores també, però tothom transigia. I els contingut ideològic era el que era. Però jo no ho canviaria per la selecte educació dels centres religiosos, on ben bé et podien rentar el cervell, omplir-te'l de pecat, mentre s'aprofitaven els professors del teu cos fent pecat de lascívia. Els records d'infantesa estan sotmesos al pas del temps i en resten els que el cervell selecciona. Jo em quedo amb allò de bo que vaig aprendre al Manjon, que va ser prou; com tots, avui seria un altre sense aquella experiència vital: millor...? pitjor...? Diferent.

    Josep-Joan Rosselló | 05/07/2009, 14:30
  6. Daniel Ogando del Rey
    Un alumno más

    Agudizaré el comentario poniendolo en castellano, si no es importa. Yo también estudié en éste colegio, salí a los 16( en el 2002) nunca he envidiado ningún otro colegio de la zona, era familiar, y tuvo sus altibajos, sobretodo en tema de dirección y profesado. Yo tuve clases con Bernat, que daba clase de naturales y matematicas, qué aun que no fuera muy buen estudiante, me llevaba bastante bien con él, también con Maria, que daba historia, Magdalena, daba inglés, Don Pep, daba clases de educación fisica(Aún siguen dando clases de educación fisica en el campo al lado del cementario municipal?)Don Jeroni y alguno que otro más, ma alegra oir noticias, ya que desde el último año que lo dejé no volví a ir, ahora vivo en Tarragona :)

    Daniel Ogando del Rey | 18/07/2009, 20:35
  7. Miquel Marín
    Col·legi Manjón

    No deixa de ser una vertadera delícia poder recordar en públic un col·legi. Tot llegint els vostres comentaris, a vegades confrontats, a vegades llaminers, no puc sinó pensar que aquest projecte meravellós i estatal dels col·legis manjón, que a Palma va iniciar-se a principis dels seixanta, va viure circumstàncies tan peculiars que se'ns fa impossible mirar cap enrera amb prespectiva. Jo som de la promoció del 86. Això vol dir que no vaig viure l'escola que alguns de voltros anomenau feixista. Tampoc no vaig viure els moments romàntics de la transició. El que sí puc dir que vaig viure, va ser una disciplina a vegades indigna. Tres o quatre professors que tots recordam utilitzaven la violència de manera exagerada. No amb mí. Prou que em vaig guardar. També recordo, tanmateix, que alguns mestres (paradoxlment, alguns dels "violents") em van descobrir el plaer del diàleg i de la discussió a classe, el plaer de la lectura, la utilitat de la història, la bellesa de l'anglès. Els records són sempre un amic malalt: sobre ells projectam una part de nosaltres. No ens demanem, doncs, ser objectius. El meu Manjón dels primers vuitanta era un col·legi amb grisors. Molt mal dotat (algú recorda el gimnàs, la primera cistella de bàsquet, els camins a San Ferran i les dutxes fredes?), mancat de biblioteca, amb una classe -la de Don Bernat- per a casos especials, amb excursions anuals a sa Comuna de Bunyola, al Castell de Bellver..., però amb un grapat de mestres que combinaven els cinquantins hiperdisciplinaris amb un grapat de joves dels què començàrem a abusar. D'aquí treurem pocs models educatius ortodoxos. Poc de blanc i negre. Però d'aquesta grisor vàrem sortir un grapat de persones que encara ens veim, un grapat de bones persones, amb uns valors estratificats convgernets. Alguns hem arribat a assolir un doctorat, altres no començaren aquella secundària de la primera reforma i de la gran vaga del 86-87. El col·legi Manjón s'ha alimentat històricament d'un entreforc de barriades obreres amb una impromta fonamental de personalitat. No hem d'oblidar-ho. No oblidem tampoc que ens deien manjonianos. Que feiem festa major es dia que podíem apallissar Lluís Vives a bàsquet o a futbol en aquells torneijos meravellosos que jugàvem al Costa i Llobera. Que tocarem deu anys seguits Carros de Fuego en les festes de l'escola, amb un xilofons infectes, i les flautes més desafiants del mon. En algun moment hi ha hagut (desconec si abans o despréss de noltros també) un esperit de 'manjoniano' part damunt de tot. I que en el 'meu' Manjón, escrivíem català i disctutíem a classe amb Don Miquel Grimalt, ens apreníem la flora del Castell de Bellver amb Don Toni Cabot, feiem bingos amb conjugacions verbals anglese, i sacrificàvem els patis dels matins per assaijar amb els xilofons amb Don Pep. Tots els mestres varen tenir el seu malnom. I quan tothom callava, eren els malnoms els que denunciaven la violència o les tendències sexuals d'algun mestre. Som fills de la grisor. D'una grisor de l'Estat que ens tocà en sort, de les generacions confrontades, de l'escola i del barri. No cal estimar-la. Tampoc no cal emblaquinar-la ni ennegrir-la. Però precisament per això, quan per pura sort he acabat en aquesta meravellosa pàgina web, he pensat que em trobava davant en Josep-Joan, davant un dels meus, i he tengut sa necessitat de dir-ho. Pel que he pogut llegir, encara i ha valors (i valor) en l'actual Manjón. La vida ens va passant per damunt i no farem camí per dur els nostres fills al Manjón. Tan de bo que, tanmateix, el que noltros decidim sobre la seva educació els permeti assolir alguna de les fites que el nostre Manjón ens posà a l'abast.

    Miquel Marín | 25/09/2009, 20:30
  8. Margalida Pascual
    Col·legi Manjón

    Hola
    Estava cercant per casualitat informació de la meva antiga escola. Jo també, com vosaltres, vaig ser alumna del Col·legi Manjón. Moltes vegades hi pas per davant, però no hi he entrat fa molta estona. M'ha encantat el comentari de na Maria, parlant dels antics professors. Na Montse va ser la meva mestra a 2n d'EGB. Record les rondalles i record que me va tocar fer de narradora. I si no m'equivoc, la rondalla era el Castell d'iràs i no tornaràs. Vaig passar allà tota la infància i sobretot conserv la sensació d'un lloc familiar, acollidor i on me sentia estimada i valorada. Don Bernat, Don Jeroni (alguns tenien sempre aquest don davant), na Magdalena, en Bernat, en Pep. Tots ells me varen transmetre curiositat per les coses, ganes d'aprendre i l'amor per la lectura i també per la nostra terra. Vull donar-lis les gràcies a tots. Sense ells, ara no seria jo... No sé si vosaltres us recordareu de mi.

    Margalida Pascual | 05/02/2011, 16:38
  9. Leslie
    =)

    Hola, jo soc estudiant d'aquest col·legi i he de dir que m'agrada molt aquest col·legi,te un bo professorat i bones classes, ara passare a 6è i esper que passi a 1º ESO, lo bo que te esque te elcol·legi i l'institut junt i no hasde cercar on posar-te, pases directament,bueno amics Adèu!

    Leslie | 22/07/2011, 22:06
  10. Ángel López Mondéjar
    el manjon

    Hola a todos: lo que no se puede hacer es comparar unas épocas con otras, mi época en "el Manjón" que es cómo se le llamaba normalmente, fue, no buena, buenísima. Yo cursé desde 76 al 85 ,desde primero de EGB hasta octavo, en el patio formábamos cuál militares a la voz de : firmes ya ¡¡, ¡ a cubrirse ya ¡¡¡¡ eso era disciplina, simplemente eso,y eso que en aquel tieimpo era algo normal en la enseñanza, y no creo que nadie quedara traumatizado por ello.
    Cuando yo empecé en primero de EGB con la señorita Ángeles, no entendía nada, ( mis padres vinieron de Albacete) porque las clases en aquel entonces eran en catalán... todas.. y en segundo curso con la señorita Montse, que era bastante heavy en sus formas, tambien. y no pasaba nada, gracias a ello entiendo perfectamente el catalán, aunque para mi desgracia no lo escribo ni lo hablo. A partir de tercero las clases fueron en castellano.
    Y tampoco por ello me resultó ningún trauma, ni mucho menos, aunque me costo, mas que a los demás aprobar los cursos debido a ello.
    La señorita Montse daba capones en la cabeza, y no por ello, me produjo ningún perjuicio.
    El chivo, ( Don Miguel Grimalt) y el Mcloud (Don José Barceló) y el paj... (Don Jerónimo ) Don Pimpon (Don Antonio Cabot) daban "pescolls" para disciplinar y porque en esa época simplemente era así, que nadie se rasgue las vestiduras. Y no pasaba nada, que no lo confunda la gente, no eran malos tratos,. Si alguna vez recibí alguno, estoy contento y orgulloso, eso me ha hecho , creo ser una persona, educada y disciplinada , y más ......
    Al chivo, le temíamos, por sus gritos, era duro, muy duro, pero a la misma vez un profesor buenísimo, y sus alumnos aprendían, tenía su propi oestilo, era único. el Mclaud tenía fama de ser muy exigente, entre otras, pero era buen profesor, muy bueno, recuerdo que me suspendió una evaluación entera de catalán, por compincharme con una compañera en una corrección de un dictado de catalán, y eso que luego en el siguiente examen saqué un 9 y aún así me suspendió la evaluación...(y tuve que asistir a todas las clases) en su momento no lo entendí, claro, ahora se lo agradezco... y desde luego no volví a hacerlo más.
    Estoy contento con el Manjón y orgulloso de haber sido su alumno y no por ser buen estudiante, no... era de lo más mediocre.. en 8º suspendí 3 asignaturas y tuve que volver a examinarme al año siguiente... y me aprobaron...
    Insisto era otra época, otra educación, hay que darse cuenta que ellos mismo recibieron una educación antigua, edcuacion de los años 40 ó 50.... eso no es comparable con lo de hoy en día...no se puede extrapolar.
    Y los medios también, Miguel Marin (que no sé eres Miguel Ángel Marín). era lo que había en la época, en otros colegios era igual...eso si que era crisis....ahora lo tenemos todo y no lo valoramos...
    Los balones de voleibol y basquet llegaban con cuentagotas, y se controlaban todos... era normal... en esa época España no era del G20 ni G7, ni nada. Eramos un país pobre, apenas habia empezado la democracia, la LODE, el motor de la economia era pequeño...etc.......
    Estoy de acuerdo, Miguel Marin, que en aquellos tiempos se aprendían muchas cosas, más que ahora creo, ¿ qué nivel cultural tienen nuestros alumnos hoy en dia ? nefasto..de pena.
    En la azotea teníamos el patio los de 3º de EGB para arriba, y nos bastaba, para merendar y para jugar al fútbol, o a " MATO" con una pelota echa de bolsas de plástico, papeles de plata, de la basura, y disfrutábamos, más que si tuvieramos un balón TANGO de la época.
    Había respeto y educación , hoy por desgracia no es así.
    Allí nadie hacía fullet, porque se lo comunicaban a tus padres inmeditamente, y los padres. sabian castigarte para no volver a hacerlo.. ya lo creo.
    Las clases de música del Mclaud a todos gustaban.. .a unos más y a otros menos.. pero la flauta la tocaban todos, y aprendíamos lo que era la música.
    Las clases eran de más de cuarenta alumnos por aula, y en invierno encendían estufas de butano... y no pasaba nada, nadie se moría por ello.
    Todos hablamos de usted a los profesores.... gracias a eso hoy se tratar de usted a la gente con toda facilidad... que respeto Dios mío....
    Al Mir, no lo respetábamos en el sentido de control en el aula, porque creo sinceramente que no tenía carácter para ello, pero nad e le faltaba al respeto, me refiero insultarle y esas cosas. Y era muy buena persona, seguramente por eso sería. Su madre trabajaba en secretaria.
    A Don Bartolomé lo conocía, porque le dejaron durante años tener su propia aula allí, sin alumnos, dando repaso y eso, y recuerdo que siempre fumaba puros... y delante de los niños, y tampoco pasaba nada.. era otra época.. y todos hablaban bien de él.
    D. Antonio, era bueno, pero tambien gritaba, tenia un listón de madera para golpear la mesa, a fin de reclamar silencio... al grito de SILENCIO ¡¡¡¡¡
    Y nos daba el solo casi todas las asignaturas.

    Don Jerónimo tenia mala milk, y tiraba de la orejas, pero ningún padre reclamo nunca.
    Esos libros SENDA, que recuerdos,,, me los he bajado de internet en pdf geniales, las historias de Totó en el circo. como se aprendia.
    Cualquier tiempo pasado fue mejor.... nos hacemos viejos...perra vida...
    Molt d'anys a tot, i una abraçada molt forta.

    Ángel López Mondéjar | 23/09/2011, 20:25
  11. Andreu Burguera
    Col-legi Manjon

    Jo vaig estar al Manjón des del 63 al 75, quan vaig sortir per posar-me a fer feina. Recuordo aquells matins a les 9 en punt, al pati .... a cobrir-se, ferms i el "cara al sol". Em record de Dª Maria, Dª Magdalena. , Miquel Cabot,Dº Toni, Dº Bartomeu amb els seus puros .... i tants. Record quan feren l'edifici nou, que no existia. Quins records!!!

    Andreu Burguera | 09/07/2015, 13:58
  12. Andreu Burguera
    Col-legi Manjon

    Jo vaig estar al Manjón des del 63 al 75, quan vaig sortir per posar-me a fer feina. Recuordo aquells matins a les 9 en punt, al pati .... a cobrir-se, ferms i el "cara al sol". Em record de Dª Maria, Dª Magdalena. , Miquel Cabot,Dº Toni, Dº Bartomeu amb els seus puros .... i tants. Record quan feren l'edifici nou, que no existia. Quins records!!!

    Andreu Burguera | 09/07/2015, 13:58
  13. Pedro Sabater Salom
    Colegio Manjon

    Yo fui al colegio Manjon del 66 al 74 y, tengo muy buenos recuerdos de dicho colegio, pero también recuerdo la dura disciplina con la que se nos trataba. Recuerdo a don Miguel Cabot, a don Bernardo a doña María, a don Germán a don Antonio, a don Miguel Grimalt a la Srta. Catalina y a doña Barbara, a doña Magdalena la directora a don Miguel Servera y a don Bartolomé. Recuerdo a la cocinera la señora Gertrudis y su hija Pili, a la hija de la directora Francis, y a su hermano Martin, y a mis amigos y compañeros de curso a los cuales aún puedo recordar por nombre como Vicente Yague, Guillermo gallego, Miguel Más,Pedro j. Riera Picón, Franco, Sánchez , Losilla, Trueba, Torrres, Roca, Pau Rosello, Rubio, Marine, Solera, mi hermano Miguel, Domingo, Cano, Serrano, Roldán, Corcoles, Ruiz, Los hermanos Guillén, Adán Martínez. Etc.etc. Las vivencias de esos entrañables años fueron muchas hubo de todo, bueno y malo como todo en la vida, pero saber que dicho colegio aún continúa abierto es motivo de alegría y satisfacción . Un cordial saludo a todos los que hemos sido y son alumnos de dicho colegio y a los profesores de antes y de ahora gracias por seguir formando hombres y mujeres del mañana.

    Pedro Sabater Salom | 09/02/2016, 22:31
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS