pep rossello

Aquest dijous hem sabut que dos al·lots de Lleida, de 12 i 13 anys, estan en tractament psicològic, des de fa mesos, per la seva adicció al teléfon mòbil i al messenger. Personalment, la solució que jo veig a aquesta situació -com a tantes altres relacionades amb problemes de conducta, amb a inexistència d'una mínima disciplina- són dues batcollades ben pegades... a son pare i sa mare. Algú em sap justificar perquè dos infants gairebé pre adolescents tenen un teléfon mòbil? Quina necessitat en tenen? A quin cap treu que els estudiants assisteixin a classe duent els seus mòbils i fins i tot fent-los servir a l'aula? Suposo que m'estic fent vell.

Servidor en tinc, de mòbil: per cert, perquè del teléfon se'n diu mòbil i de l'ordinador, portàtil? De fet, en tinc dos; un és el que faig servir des de fa uns mesos, un Sony Eircsson W880i, que em va sortir de franc, relativament, per la història aqueixa dels punts que et dóna la companyia. I que, de fet, has pagat religiosament amb les teves trucades. Fa una setmana, la mateixa companyia me n'ha regalat, no sé ben bé perquè, un altre, un Nokia N73. Si he de creure els comercials de l'empresa, tots dos són uns aparells meravellosos, capaços de realitzar una infinitat de funcions. Fins i tot serveixen per parlar per teléfon, que és l'única opció que faig servir. L'aparell nou, encara no l'he tret de la capsa: estic intentar llegir -no entendre, només llegir- les cent cinquanta del manual d'instruccions, que per cert només en dedica una dotzena exacta al capítol "Hacer llamadas".

En definitiva, tornant a la teràpia, és evident que el teléfon mòbil és una eina eficaç, còmoda, que està esdevenint imprescindible en algunes situacions. Però, com totes les eines, cal una mica de criteri per fer-la servir i no acabar essent-ne esclau. Això del criteri, en principi, en general i no sempre, es va adquirint amb els anys; no cal, doncs, demanar-lo a nois de 12 i 13 anys. El problema es planteja quan tampoc els seus pares estan dotats d'aquest be dels déus que per aquí en diem seny.

És que hi ha notícies que ens fan pensar si no haurem perdut del tot els papers. I ara parlo directament d'adults. Avui mateix, a TV3, després d'escoltar una conversa sobre la situació dels al·lots de Lleida, ens mostraven imatges d'una novedosa proposta que s'ha començat a comercialitzar a BCN: el Dinner in the Sky. Sembla que la cosa ve de Bèlgica, on funciona des de fa uns anys, i consisteix en instal·lar una plataforma penjada d'un immensa grua, sobre la qual es munta un restaurant! Sí, sí..., les imatges eran el·loquents: una vintena de persones assegudes a taula, a no sé quants metres d'alçada i, això sí, cordat a la cadira com sin fossin a bord d'unes muntanyes russes del Tibidabo. No sé si n'hi ja encara, de muntanyes russes, al Tibidabo. Així doncs, si no pateixes vertígen i estàs disposat a compartir amb una vintena de persones una factura de 30.000 euros, pots sopar en el cel de Barcelona. Que dius, ja són ganes.