pep rossello

L'exposició és una petita meravella: la mitja dotzena de parets van plenes d'obres de petit format d'una vuitantena d'artistes, tots ells han passat per la galeria durant aquests anys. Dos papers que podrien haver estat dues partitures, reconstruïdes per Josep Guinovart, em van fer recordar que fou l'artista principatí l'encarregat d'inaugurar Altair.

Durant l'horeta que vaig passar a la galeria, vaig tenir ocasió de conversar amb alguns estimats coneguts, la majoria dels quals feia temps que no havia vist: Horacio Sapere, Pep Canyelles, Glòria Mas, Pere Alemany, Pep Nebot, Cris Pink -estava espectacular-, els galeristes Pep Pinya, Ferran Cano, Joan Antoni Horrach... I encara vaig tenir temps de saludar Rafa Forteza, Ramon Canet, Patxi Echeverria, els col·legues Ferran Aguiló i Joan Frontera, i són només una petita part d'una gernació d'amics, coneguts i saludats. Especial referència a l'amic Pep Toni Mendiola, que penja també dues obres a la col·lectiva, tot esperant la mostra individual que Rabassa li ha organtzar per a la tardor vinent.

No vaig veure, en canvi -em va cridar l'atenció, però no m'estranyà tampoc-, cap de les nostres nombroses autoritats culturals. Vaig suposar que devien ser al congrés de cultura que ha organitzat l'Ajuntament de Palma aquest cap de setmana -n'haurem de parlar-, que s'obria a la mateixa hora; val a dir, tanmateix, que estic avesat a no trobar-les a cap dels actes que jo vaig, que són pocs, a no ser que els hagin d'inaugurar elles.

No obstant, a la mateixa hora, sí que hi havia autoritats al Casal Balaguer. No eren les culturals, sinó d'aquestes altres que sempre compareixen per tot: Maria Antònia Munar, Miquel Nadal, Cristina Cerdò i una menys habitual Rosa Estaràs. Al vell i atrotinat casal del marquès del Reguer hi havia un acte -un "evento", en diuen les cròniques de societat pijes- que no sabria del cert com definir: figurava que era la inauguració d'una exposició de pintura, però a la vista de les fotografies que en vaig veure a un diari, amb unes senyoretes que estaven en roba interior -d'un notable mal gust, per cert-, no sé que pensar-ne. Potser això explica que la nota no sortís a les planes de cultura sinó a les de crònica social. Ja m'havien parlat del jove artista, Carlos Prieto, i qui ho va fer m'assegurava que pinta bé com a pintor, però que corre un poc massa i potser no pel camí més encertat, embolicat com sembla estar per aquest entorn glamurós que poc té a veure amb l'art. Ja veurem que serà, tot plegat.