pep rossello

La rutina diària pot resultar sorprenent. Desagradablement sorprenent. Tot just engegat el MacBook i repassat el correu-e, en obrir la portada de BalearWeb he vist que no podia ser una bona notícia. El xuf xuf de la paella avui no ha estat per gaudir dels plaers culinaris, sinó per conèixer la desaparició d'una bona persona.

Ha estat, doncs, jlfcanon el missatger. Per ell he sabut que Joan Olives ja no ens tornarà convidar a dinar. Ho feia cada cop que ens véiem i, ara em sembla mentidad, en quatre anys no vaig trobar un moment per anar a ca seva al Malvasia. Ell, que tantes vegades va exercir d'excel·lent amfitrió, insistia; jo, a la mallorquina manera, sempre responia: "un dia d'aquests et diré coses". Com tantes altres vegades, hauré fet tard.

Vaig conèixer Joan Olives gairebé quan, juntament amb Pep Truyol, van obrir els Chaplin, una novetat, els multicines, que avui molts blasmam perquè han acabat amb les grans sales de cine. Servidor era un jovençà amb el cap més ple de bimbolles que d'idees, però vaig voler entendre que aleshores aquell establiment era més que un negoci, encara créiem amb la funció cultural-formativa del cinema: Sacco e Vanzetti, La grande bouffe, Jonás que tendrá 25 años en el año 2000...

Amb el pas dels anys, mentre algunes bimbolles s'anaven desinflant, vam aprendre tanmateix a gaudir d'altres possibilitats. Em vaig perdre la pantagruèlica estrena que Olives va oficiar d'El festín de Babette, però no vaig decidir que em tornàs a passar quan presentà Comer, beber, amar. Aleshores gairebé no tenia ni idea de qui era Ang Lee, i francament vaig quedar un poc tip del gust de la soja, però l'experència ho pagava.

Els Multicines Chaplin van morir del mal que ells mateixos havien ajudat a crear. Olives va canviar definitivament les sales de projecció per la cuina i el celler. I jo no vaig trobar temps per anar a ca seva. Una altra anotació en el Deutes de la meva comptablitat sentimental.