pep rossello

És bo d'entendre que els casos que surten a la llum no poden ser més que la punta d'un iceberg de realitat, difícilment abastable i controlable. Però, a més a més, posa sempre d'evidència les mancances que tenen les administracions per tenir la cura que cal amb el patrimoni: o també, potser, l'absència d'iniciativa en aquest sentit per part d'aquestes institucions, atès que no és una competència que doni massa vots. Em costa recordar que la justícia o qualsevol entitat amb jurisdicció hagi actuat alguna vegada d'ofici, davant malifetes que són ben conegudes o, si més no, intuïdes pels entesos.

Un senzill exercici de memòria, no cal rebostejar gaire les hemeroteques, ens farà present, d'entre d'altres casos d'aquests més escandolos, més mediàticament publicitats, l'expoli del Castell de Santueri. Han passat anys i servidor seria incapaç d'explicar -perquè mai no ho entès- com vàren anar les passejades de Ruper Spillman pel recinte fortificat felanitxer; ni com va acabar realment la història, procés judicial incluït; ara mateix no estic segur ni d'on són les monedes recuperades, supòs que estojades en algun racó, confio que si més no museístic.

Un exemple gairebé literari és la d'aquells pergamins propietat d'una societat arqueològica lul·liana, despareguts sense que n'hi hagués constància fefaent, i apareguts primer en una botiga de vell i, després, al domicili d'un particular, que no es va estar de dir que estaven més segures a ca seva que a la seu de l'entitat dipositària. I que me'n dieu d'uns enteixinats mudèjars, dels quals es suposa que en té cura la conselleria de Cultura i que acaben cremats i, encara, les restes sostretes.

Les restes arqueològiques només de Palma surten per tot arreu, quan es vol foradar especialment el perímetre de la que fou ciutat antiga: l'avinguda d'Antoni Maura és el cas més rellevant; però convé recordar les restes aparegudes quan es construïa l'aparcament de Via Roma, i tantes altres que no varen aparèixer o foren convenientment i ràpidament amagades.

Potser la novetat en el cas que ens ocupa és el canvi d'escenari. Els casos que coneixíem fins ara tenien com a referència física una llibreria de vell, la botiga d'un antiquari, fins i tot un mercat d'encants... Les novel·les més o menys històriques s'originen sovint en aquests ambients. Però era inevitable que fins i tot aquest tràfic de mercaderies acabàs a la Xarxa, on tot s'hi aboca. En aquest sentit, només puc discrepar de les veus que ja s'han aixecat contra el portal d'Internet on s'han localitzada aquestes peces irregularment introduïdes al mercat de les antiquitats; demanar-ne el control és una passa prèvia a voler-ne exercir la censura. Això és el que mai no hauríem de consentir a la blogosfera. No tornem caure en l'error de, per sentir-nos més segurs, renunciar a les llibertats individuals. Ja en tenim prou amb els controls als aeroports.