Quadern de bitàcola

Senyor Juan Luis Calbarro:

He hagut de menester déu i ajuda, i un parell de dies, per pair els seus darrers articles, sobretot el del proppassat dia 15, O no leen o mienten. Després de molt rumiar-m'ho, he decidit fer-ne el meu propi comentari perquè, vosté, senyor Calbarro, sens dubte llegeix molt, però això no evita que també digui mentides.

Diu vosté que cap de les crítiques fetes –les moltíssimes crítiques fetes– al Manifiesto por la lengua común ho són sense haver-ne llegit el contingut, i concretament fa referència a que els que el van signar en cap moment han defensat la imposició com a llengua única de l'espanyol, ni han negat les bondats d'un bilingüisme no impositiu. Vosté, en canvi, en el seu article del 26 de juny, tot presentant el punyetero manifest, no dubta a referir-se a “(...) unas Baleares gobernadas por un hexapartito que demostradamente busca la erradicación del castellano de todos los ámbitos públicos (...) y, a ser posible, de los privados”. A qui vol enganyar, senyor Calbarro, amb aquestes afirmacions apocalíptiques?

  Segons vosté, aquells que hem manifestat el nostre desacord amb el Manifiesto dels Savater, Vargas Llosa, Boadella, Espada..., ens hauríem posats nerviosos per “la adhesión pública de varios intelectuales mallorquines”, així com per l'enorme éxito callejero del seu partit, UpyD, recollint-ne adhesions. Convendria que revisàs els seus conceptes d'“intelectual mallorquín”, i que refrescàs les seves matemàtiques a l'hora de sumar “enormes éxitos”.

Però allà on mostra el llautó de bon de veres, senyor Calbarro, és quan ens vol posar exemples de les suposades situacions que vosté denuncia. “Si un catalanohablante –ens explica, tot didàctic– puede optar a una plaza de jardinero o de catedrático en Murcia, pero un murciano no puede optar a lo mismo en Sabadell porque no habla la lengua cooficial, no tienen los mismos derechos”; i que li pasarà al jardiner catalanoparlant si, de Múrcia estant, vol parlar el seu idioma propi? Doncs que el fotran fora i abans li hauran dit de tot menys guapo. “Si un gallego puede ser médico o bedel en Badajoz pero un pacense no puede serlo en Vigo porque le falta el gallego, no tienen los mismos derechos”; i perquè el metge gallec no ha de poder exercir la seva professió a Badajoz sense haver de renunciar a parlar el gallec, que és la seva llengua? Potser perquè els extremenys no tenen cap obligació de saber cap altra llengua que no sigui l'espanyola?

Fa tota la sensació, senyor Calbarro, que quan vostés diuen que “todo ciudadano tiene derecho a utilizar la lengua de su elección en la escuela, ante la administración o en su negoción”, se n'obliden d'afegir que això serà així mentre “la lengua de su elección” sigui l'espanyola, i només l'espanyola. Perquè, sap que passa, senyor Calbarro: que si no fos una mentida més tot això que vostés diuen que els drets són dels individuus, i no dels territoris, un servidor hauria de poder exercir el meu dret a parlar català, que és la meva única llengua pròpia –no imposada–, i parlar-lo a ca meva, a la meva feina, als hospitals mallorquins..., però també a Múrcia o a Badajoz, si em ve de gust, perquè és tan digna com qualsevol altra llengua, igualment mereixedora de l'estatus d'oficialitat que els espanyols només volen reconéixer a la seva “lengua común”.

M'he descuidat d'explicar-li una cosa des d'un bon principi, senyor Calbarro, i és important perquè potser, en definitiva, explica les dificultats que vostè i un servidor tenim per entendre'ns. Vosté escriu, entenc, des de Mallorca, i ho en fa en espanyol i des d'Espanya; jo també escric des de Mallorca, però ho faig en català i des de Catalunya, una nació europea que, incomprensiblement, viu encara una clara situació d'imposició colonial. I els colonitzadors són aqueixos que ara ploren, pobrets, que no els feim amic, que no els estimam com es mereixen, ells i la seva “lengua común”. Animalons, pobrissons meus...!