El quadern d'en Pep-Joan Rosselló

La meva jornada laboral s'ha perllongat, avui, més del compte, la qual cas m'ha deixat sense poder assistir a l'estrena de Però com cony s'escriu Txèkhov?, que estarà -tanta sort- fins diumenge que ve al Teatre Principal. Així que li he proposat a n'Anna que anàssim a sopar; sense cap ànim compensatori, sinó per passar junts una estona tranquila, després de dos dies de nervis i mals humors.

    Hem anat al Bruselas, amb ganes de menjar carn..., que no tot han de ser amanides i pasta. Molt recomanable el bistec rus -també dit hamburguesa-, casolà i d'una excel·lent carn de vedella; tanto com el carpaccio, també de vedella. Recoman, per acompanyar la carn, la salsa que en diuen chimichurri: a mi me la donà a conèixer un veïnat argentí i és francament interessant amb carns roges.
    Quan hem entrat al restaurant del carrer Estanc, a la taula que ens quedava al darrera, hi havia un grupet de gent que enraonava, prou fort, amb accents principatins. No he pogut evitar sentir-los i, tot i que jo els donava l'esquena, la conversa m'ha descobert aviat la identitat del contertuli que semblava dur la veu cantant: l'escriptor i director teatral Sergi Belbel. Fins l'endemà no he sabut que davant seu tenia un altre notable dramaturg, com es Josep Maria Benet  Jornet. Al cap d'una bona estona s'ha unit al grupo el col·lega Javier Matesanz, crític teatral que acostuma a fer incursions en el terreny de la direcció escènica.
    La premsa del dissabte m'ha aclarit el perquè de tot plegat, que diria en Monzó. Matesanz ha fet una versió d'una obra de Benet i Jornet, L'habitació del nen, que han presentat al Teatre Xesc Forteza. La cosa, doncs, anava de reunió de l'equip de treball, tot i que no he sentit que en parlassin.
    I és que el que m'ha quedat clar del que vaig sentir involuntàriament, i que por suposat no repetiré, és que si hi ha una cosa de la qual als directors teatrals els agrada parlar és d'ells mateixos.   Quan nosaltres hem acabat de sopar i hem partit, en Belbel encara no havia aturat.
    Lectures. Gairebé amb un mes de retard, la vaig comprar el dia de Sant Jordi, he començat la primera novel·la de la trilogia Millennium, de Stieg Larsson. Encara no sóc capaç d'emetre'n ni un judici previ sobre Els homes que no estimaven les dones, i no sóc dels que creuen que tants milers de lectors no es podem equivocar.