El quadern d'en Pep-Joan Rosselló

Habitualment, tampoc no passa res si arribas al poble tocades la una. Encara tens temps de fer la volta obligada a les parades i, això sí, t'has perdut alguna activitat sociocultural, que dius tampoc no sé si em venia molt de gust, una amollada de coloms, o una demostració de cans de bestiar. Arriba l'hora de dinar i sempre trobes on posar peus sota taula; i si no, els firaires et poden proveir de pa i taleca: dues llesques de pa amb sobrassada casolana o un bon formatge -que sigui bo de bon de veres, emperò- no són un mal dinar.

    Avui ens hem complicat una mica la vida. Jo he telefonat a la meva filla, per veure si era a Manacor, com acostuma els caps de setmana, per allò dels assajos dels castellers i, també, per tocar mare a ca'ls sogres suposo. Hem quedat que en arribar feríem de trobar-nos. N'Anna havia parlat amb en Lluís, un amic del qual ja he parlat alguna vegada, que ve de tan en tan a Mallorca perquè juga a petanca i el seu equip pren part a competicions autonòmiques. Avui matí -el migdia, vull dir- quan hi hem pogut contactar, ens ha dit que era amb dos companys de joc... a Portocristo. Cap a Manacor idò, li hem dit, que hi falta gent.

    Així doncs, devers les dues ja, n'Anna i un servidor ens hem trobat, a la plaça del mercat, amb na Carme i en Joan Llodrà, en Lluís i els dos petanquers, que han resultat esser dos ciutadans brtànics d'edat ja provecta però ben animosos i que venien encantats de veure les coves de Portocristo. Na Carme, en part fent d'amfitriona i en part perque ja manifestava una bona rusca, ha optat per la via ràpida i, sense sortir de la plaça, ens hem instal·lat a la terrassa d'un establiment ben conegut a Manacor: el Bar Mingo.

    La idea era dinar de tapes, que les de Can Mingo tenen molta anomenada. La cosa ha anat així: erem set a taula i hem demanat vuit tapat mitjanes, la qual cosa ens ha permès -sobretot els anglesos- tastar una mica de tot, ara unes pilotes, ara uns xampinyons, que si pica pica o callos, croquetes, ensalada russa i, per suposat un bon frit. I tot plegat, amb un parell de cerveses, cocacoles i altres begudes, a més de gelats i un parell -de dos- de cafès, ens ha sortit per menys de set euros per cap. Voleu millor menú, en temps de crisi?

    Quan ens hem aixecat, els menorquins havian partit els primers per arribar d'hora a l'aeroport, i ens hem acomiadat dels fills, poca fira restava. A més, el sol s'havia mig amagat i començava a ploviscar. Li he dit a n'Anna d'arribar fins a Portocristo, ja que hi erem. I hem acabat fent-hi le resta del capvespre, asseguts davant la mar. Davant, també, d'uns xaletarros que ocupaven flagrantment, a parer meu, el domini públic; i sinó m'és igual, perquè en qualsevol cas han fet malbé la costa del port de Manacor. Res a veure, per exemple, amb el que ens topàrem fa unes setmanes a Portocolom.

    Per cert, un últim advertiment. Si hi anau i estacionau el cotxe en zona d'ORA, fiats en que és diumenge i acostumats a Palma, anau en compte. A Portocristo l'ordenança reguladora és vigent tots els dies de la setmana. Està vist que l'Ajuntament manacorí no vol perdre cap cèntim ni un. Guaita, doncs!