El quadern d'en Pep-Joan Rosselló

Una imatge val més que mil paraules. Mai no s'ha escrit cap comentari sobre fotografia sense recórrer a la tòpica frase. Jo mateix la faig servir, encara que sigui només per dir que no n'estic d'acord, que mai no n'he estat d'acord. Mil paraules són prou paraules per dir moltes coses; ben sovint, cap imatge pot dir més del que diuen les mil paraules. A canvi, la immensa majoria d'imatges ho diuen tot sense cap paraula; de fet, qualsevol paraula és sobrera.

La imatge i la paraula són dues eines de comunicació, d'expressió -a vegades artística-, ni millors ni pitjors una que l'altra, senzillament diferents. Aquesta relació, sovint ambigua, es troba especialment a la premsa més que a qualsevol altre mitjà de comunicació. Servidor l'he viscuda de prop durant molts anys i crec haver copsat algunes de les regles que li són d'aplicació; no per norma, però sí per usos.

En un diari, encara avui, que es vol un producte fonamentalment visual, on domina l'expressió gràfica, vulgaritzant dràsticament  l'escriptura, reduint-la a una mínima expressió sense possibilitats creatives, encara així, deia, és la fotografia la que surt més mal parada en l'equilibri d'elements que configuren una informació. S'ha arribat a un punt que fins i tot el grafisme, la infografia està més ben tractada que la fotografia.

No és, doncs, estrany que el fotógraf de premsa, el fotoperiodista o digau-li com volgueu, visqui en un estat professional de queixa permanent. No dic que no tenguin altres motius pel lament, però són comprensiblement sensibles al producte final de la seva feina. El producte final és el que surt de les seves mans, no el que surt publicat a les pàgines de la publicació, després d'haver passat per les urpes de caps de redacció, editors, dissenyadors o, perquè no, directors.

Per això, i ja n'hi hauria prou com a motivació, són interessants les exposicions, amb certamen o no, amb premi o no, de fotoperiodisme. Se suposa que les bases que regeixen qualsevol esdeveniment d'aquest índole preveuen que l'única manipulació possible és la que faci l'autor de la fotografia, que així pot controlar el resultat final que es mostrarà, a diferència del que passa, com deia, als periòdics. De fet, molts professionals recorren a aquestes convocatòries amb aquest únic objectiu: ser amo i senyor de la seva feina.

La decepció arribarà, emperò, al final del procés. No sempre, però sovint passa: ara mateix en tenim un exemple al pati del Casal Solleric. A l'edifici municipal hi ha exposada una selecció de fotos del primer certamen de fotoperiodisme que ha organitzat el Govern de les Illes Balears, des de la seva direcció general de Comunicació. Estic segur, per motius personals i professionals de les bones intencions dels organitzadors. Han fet un esforç per tenir un jurat de prestigi, amb un premi Pulitzer, un parell de nacionals...; han confeccionat un catàleg amb molta cura, ben dissenyat, amb reproduccions plausibles; han volgut fer entrega dels premis en un acte de nivell, amb assistència protagonista fins i tot del president del Govern. Però s'han errat a l'hora de mostrar en públic la feina dels fotógrafs.

Una vegada més, algú no ha sabut entendre que a l'hora de mostrar fotografies, el que importa és precisament és que es vegi la fotografia. És important tractar bé la imatge, les reproduccions, les ampliacions, la presentació final..., tot pensant exclusivament en la pròpia fotografia. Sense més punyetes.

A l'exposició que ha muntat Comunicació això no és així. Ha tornat pesar en excés el caprici creatiu dels dissenyadors, que han acabat posant les fotografies en segon pla. Deixant de banda la pèsima reproducció de les imatges, en suports i materials que no són els que tocarien, en entrar a l'exposició hom ha de cercar les fotos. Hi ha un excés de grafisme, que fins i tot es sobreposa en alguns casos a la imatge; hi ha massa lletres que distreuen l'espectador. En definitiva, sembla l'exposició d'un concurs de fotografia escolar presentada al pati de l'escola (uep, amb tot el meu respecte als escolars i a les fotos que fan a l'escola). Una llàstima.