El quadern d'en Pep-Joan Rosselló

La nit d'aquest diumenge ha estat més completa del que no m'esperava. Dins d'allò que era previsible hi entrava el gaudi de recuperar un clàssic del teatre musical, com és a parer meu La nit de Sant Joan, un fantàstic muntatge de Dagoll Dagom, revisitar per la companyia quasi trenta anys després de la seva estrena, l'any 1981, i que servidor ja havia vist aleshores a Palma. El punt de sorpresa l'ha posat, com gairebé sempre, n'Anna quan m'ha proposat anar, després de la funció a un restaurant indi.

La nit de Sant Joan és, avui com sempre, cent per cent Dagoll Dagom, per molt que gent com Bozzo o Cisquella ja no pugen a l'escenari. La seva mà es nota en la producció i la direcció de Carles Alberola no ho modifica substancialment. Emperò, per sobre qualsevol altra cosa, La nit de Sant Joan és sempre Jaume Sisa, tot i que el cantautor galàctic tampoc no actuï ni canti. Fins i tot en les altres veus sona la seva...

Entre els públic, algunes cares conegudes, de gent que era joveneta quan l'estrenaren i ara hi anaven, alguns, per recordar que aleshores tenien vint anys i busques, com un servidor mateix, o com l'amic Josep M. Ramis, avui executiu d'El Corte Inglés, un estatus en el què ben segur no pensava quan era un joveníssim periodista. O en Mendi, clar: allò on hi ha teatre, teatre, sempre hi és en Pep Toni. O també, parlem de cares guapes, la meva estimada col·lega Araceli Bosch i na Neus Fernández, companyes de feina amb n'Anna també. Dues butaques més enllà d'on seia jo, la regidora Nanda Ramon, que devia haver trobar un buit entre les moltes ocupacions que li deu donar Sant Sebastià.

El Baisakhi és un restaurant ben agradable del passeig marítim de Palma. Mai no hi havia entrat, poc amant que sóc de les gastronomies exòtiques -i jo dono al terme exòtic un sentit molt i molt ample-, però sempre m'havia cridat l'atenció el portal, començant per l'estora de pètals de flors que et reben. Era la proposta sopresa de n'Anna que, segons em va reconéixer en acabar de sopar, no s'hagués estranyat gaire si un servidor s'hagués negat a compartir taula aquella nit. Tanmateix, com tantes altres vegades, va aconseguir que fe una d'aqueixes coses que sempre deia que ni havia fet ni en tenia cap intenció. Doncs, ja esta fet.

Del menú indi, de degustació, no espereu que us en doni cap nom estrany. No només no me'n sé el nom, sinó que en alguns casos encara ara no sé que vaig menjar. Uns entrants d'arrebosats, crec que tot era verdura, amb cinc castes diferentes de salsa: tot i l'advertència del senyor Gupta, el propietari, vaig caure en la temptació de tastar els més coentes i això va fer que ragés l'aigua en gran quantitat.

Un diguem-ne primer plat era de pollastre; cuixes treballades amb iogur, menta, seba... jo què sé. I després el que més em va venir de gust, cinc plats de curri amba matèries primeres ben diferentes: plàtan, mongetes, pollastre, me i porc senglar. Uns postres discrets però casolans van precedir unes tasses generoses de tè indi, carregat d'herbes i espècies que el feien ben gustós, amb un toc al nas de menta fresca. Una xalada, tot plegat. He quedat convidat a tornar-hi.