Administrar

Josep-Joan Rossell, periodista

Algunes propostes (o no) post-santjordieres

peprossello | 02 Maig, 2010 16:27 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

En arribar el dia de Sant Jordi, tenc per costum sortir a fer una volta pel centre de Palma, a pasturar per les paradetes, veure quins llibres hi ha i, sobretot, quins semblen sobreeixir. I no comprar-ne mai cap ni un. Per les mateixes cinc-centes, I perquè ni és feina meva ni sóc qui per fer-ho, me'n guardaré com d'escaldar-me de repartir consells i recomanacions, més enllà d'un genèric procurau llegir, que no sé si fa tornar guapos, però entretén... i alguna cosa s'aprèn sempre.
    Ara que ja ha passat Sant Jordi, emperò, sí em ve de gust fer-vos cinc cèntims del que hi vaig trobar, d'allò que m'hauria comprat i que, segurament, acabaré comprant. I si no ho explicau a ningú, us faré avinent que podria servir-vos per a la Setmana del Llibre que si no hi ha res de nou està a punt de pastora mia.
    La trilogia d'Stieg Larsson encara figura a les llistes de llibres més venuts, però enguany no hi havia opció a esperar una nova entrega de la saga Millennium. Això s'ha acabat, I després de llegides les tres novel·les i vistes les tres pel·lícules, que ens resta per espassar-nos les ganes de més Salander? Podem esperar res de bo de l'anunciat remake hollywoodenc? Jo trob que no, com no sigui una major espectacularitat a força d'efectes especials, que res no aportaran a la severa versió original sueca; i ningú ens traurà del cap ni de les retines la imatge de Noomi Rapace.
    Servidor he aconseguit mantenir el caliu de les terres nòrdiques, ja sé que incorro en una paradoxa, des dels paisatges gèlids que recreen dos autors que em són especialment estimats, home i dona, de Reykjavík ell, d'Uppsala ella. L'escriptora Asa Larsson, res a veure amb el seu homònim difunt, torna a situar a les terrers del nord extrem on es va criar, a Kiruna, una nova història de l'advocada Rebecka Martinsson; diuen els entesos que aquesta Sang vessada (publicada originalment el 2004) és molt millor que l'anterior, l'Aurora boreal que va ser carta de presentació de l'autora a casa nostra.
    Si la Suècia més septentrional no us sembla prou lluny, provau de tancar-vos, a més a més, a una illa, encara que sigui prou grossa, com és ara Islàndia. En els angoixosos ambients de la capital islandesa, l'inspector Erlendur, que ja havia resolt el cas de La dona de verd, ara torna a repartir el seu temps entre els problemes d'una filla drogoaddicte i la trama de La veu, la nova novel·la d'Arnaldur Indridason.
    Potser algun lector poc amant del risc s'estima més alguna cosa més segura que les negres provatures que venen del nord-est. Sempre serà a temps de tirar dels clàssics contemporanis i, per exemple i sense sortir de Suècia, acompanyar Henning Mankell en la que sembla definitiva –van tres intents- retirada de l'inspector Kurt Wallander, un personatge ja destrossat per l'envelliment que encara s'enfronta al seu onzè cas a L'home inquiet. O pot, el lector, fer el viatge cap al sud per retrobar-se amb un altre envellit policia, el comissari de la ciutat siciliana de Vigata, Salvo Montalbano, el personatge de una divertida sèrie de novel·les i narracions creada per Andrea Camilleri, ara amb La pista de sorra.
    I encara una darrera novel·la negre que vaig tenir divendres entre les mans, aquesta ja Una portada de col·leccionistalocalitzada a ca nostra. Miquel Vicens Escandell és a parer meu un peculiar escriptor, que fa servir el gènere negre com a eina per explicar moltes altres coses. Ja ho va fer, a través del personatge d'Agustí Ferrà, a Mort a Madrid i a La jove alemanya; ara hi torna amb La soledat del llibreter, una novel·la de la què ja se n'ha parlat més per un lamentable incident editorial, una errada ortogràfica monumental a la portada, que pel seu contingut. Tanmateix, l'anècdota passarà i l'obra de Vicens Escandell, ben segur, romandrà.
    A hores d'ara, suposo que queda clar que només recomano alguns llibres que realment em vénen de gust, llibres que sé positivament que llegiré perquè són els que m'entretenen, els que em fan viatjar a llocs que mai no coneixeré, que em situen en escenaris impossibles. Llibres, en suma, que expliquen coses que passen. Per això mai no recomano poesia. Bono, tret de la dels amics i amigues que s'hi entretenen, i als que sé que no els agrada que escrigui això, ja em perdonareu. Per sortir-ne aviat, doncs, una sola proposta lírica, escrita per un company que em va deixar de pedra quan vaig saber que n'escrivia: Llobades per a muts, de Joan Miquel Chacón. Un home que té el coratge d'obrir un poemari amb els versos presents dels enyorats Pep Llompart i Damià Huguet, no pot ser un mal poeta.
   Au, ja està. Ja he complit i podem anar per feina. És difícil, en dies com el de Sant Jordi, copsar la totalitat de tot allò que de nou hi ha a les parades dels llibreters. Sé que els índex, les dades estadístiques, sovint contradictòries, dibuixen una determinat panorama que cadascú pot interpretar des d'una òptica negativa, però també positiva; a un servidor, senzillament, me sembla exagerat el nombre de llibres que es publiquen a ca nostra: us heu aturat a pensar, només que de tant en tant entreu en una llibreria, en quantes editorials estan funcionant només a Mallorca. La xifra fa por. Espero que algú, en algun lloc, s'estigui plantejant l'anàlisi detallada del perquè de tanta edició, sobretot, del perquè es publiquen algunes coses que es publiquen.
    Jo us poso tres llibres damunt la taula. Són tres obres absolutament diferents, però a les quals trobarem ben segur punts de coincidència, si més no en les seves circumstàncies externes. Estic parlant de tres autors illencs: dos mallorquins, un de Palma i l'altra de poble; i un menorquí de Ferreries. Tots tres parlen de la seva terra, en alguns casos com a escenari, en un altra com a protagonista. I a totes tres novel·les m'hi he acostat per raons diferents, però en tot cas extra-literàries.
    En Pere de Son Gall és un personatge important en la història quotidiana llucmajorera, del qual servidor no en sabia res fins que, deu fer una vintena d'anys me'n va parlar per primer cop un randino resident a Llucmajor, en Xisco Verdera, col·lega en el diari fins que s'ha jubilat. Amb posterioritat, per a mi que no va passar cap any que no publicàssim una nova reescriptura del reportatge sobre l'enginy volador que va crear el tal Pere, i que molts diuen que li fou copiat per De la Cierva. Ara, l'escriptor llucmajorer Sebastià Alzamora ha fet d'en Pere de Son Gall personatge central de la seva darrera novel·la, Miracle a Llucmajor. Una novel·la, doncs, que llegiré pensant amb en Verdera i a pesar de l'autor, un escriptor que em va trasbalsar amb la seva opera prima, el poemari Rafel, escrit quan ell tenia només 22 anys, i que des d'aquell mateix llibre em va deixar d'interessar, ell i la seva imparable obra.
    El cas contrari és el de J.C. Llop. La firma de José Carlos, feta l'excepció abans esmentada pel que a la poesia es refereix, trob que és una garantia; i ho és especialment quan, com en aquest cas, escriu d'allò que més li agrada i que millor coneix: la ciutat de Palma, que és la seva. Llop i un servidor ens reconeixem mútuament, des de la nostra sempre cordial discrepància, la condició de ciutadans, de palmesans orgullosos i dolguts pel present de la urbs de referència. Clar que ni en això estam al cent per cent d'acord. La Palma que Llop ara explica a En la ciudad sumergida, la seva Palma senyorívola, antiga i vella... no té molt a veure amb la de la meva adolescència, físicament instal·lada més enllà de l'eixample, a tocar aleshores encara territori rural. Els anys, emperò, com en tantes altres coses, acurcen les divergències, acosten vivències i sentiments no compartits ahir però sí avui.
    Joan Pons (Ferreries, 1960) és un escriptor per a mi totalment desconegut, ho admeto com a declaració d'ignorància i del trist allunyament que mantenim entre illes. El títol de la seva novel·la, La casa de gel, em va encuriosir, però realment el menorquí se n'haurà beneficiat de la tendència que patesc, d'un temps ençà, a considerar, tot parafrasejant Joan Fuster, que puix ralla menorquí vejam què diu... Potser en haver-ho vist, us en parlaré amb més atenció. Ara per ara, la proposta resta feta.
    Una darrera coseta. L'endemà i l'endemà passat del dia de Sant Jordi, llegint cròniques i comentaris, el final d'un article de l'estimada Elena Vallés em va deixar perplex. Comentava la periodista que “el momento más triste” de la seva jornada va ser quan constatà que cap llibreter havia venut cap obra de José Emilio Pacheco, flamant Premio Cervantes de les lletres espanyoles. Un servidor, que coneixia tant l'escriptor mexicà com la majoria dels Nobel de literatura dels darrers anys, vaig quedar rumiant perquè no s'havia interessat la meva amiga per saber quants exemplars s'havien venut del darrer Premi Nacional de Literatura, sobretot tenint en compte que el mateix llibre, El testament d'Alcestis, havia guanyat el Premi Mallorca fa dos anys. Que té en Pacheco que no tengui en Miquel de Palol?
 
(Publicat a IBdigital.net, els dies 26 i 28 d'abril de 2010)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCI: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS