Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

Un patriota de pedra picada (!?)

peprossello | 19 Agost, 2010 21:19 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Aquesta setmana passada, vaig dedicar una bona part d'un capvespre a conversar amb persona amb el company Dess Mond que, com acostuma des de fa anys per raons familiars, ha passat un temps a Mallorca. Però això ja ho sabeu els lectors d'aquest BGS, perquè ell mateix n'ha donat alguns detalls en el seu post setmanal. Jo no feia comptes de parlar-ne, per entendre que era assumpte d'índole estrictament personal que no només m'atenyia a mi, sinó també a ell. El seu escrit d'aquest dilluns, emperò, m'allibera dels meus prejudicis i, sobretot, em permet exercir el dret a la defensa. Perquè no em queda més remei que defensar-me dels exagerats, per generosos, elogis que Dess Mond fa de la meva persona; estaria ben arreglat si, des d'ara, hagués de procurar correspondre permanentment a la imatge que algú, llegint-lo, es pot haver fet d'un servidor.

Tanmateix, el que més m'ha copsat ha estat la definició que diu que va fer de mi la seva acompanyant, de la qual tampoc no en desvetllaré res perquè ell no ho fa. Sembla ser que aquesta que no puc deixar de considerar amiga, a l'hora de definir-me, va resoldre que sóc “un patriota de pedra picada!” Quin ensurt. Mai no m'he definit com a patriota; de fet, he de reconèixer que em sona molt malament el mot, com ara el de “nacionalista”. Seria fàcil, en aquest punt, plantejar la controvèrsia, crec que mai resolta, que enfronta o no termes com a “pàtria” i “nació”... Potser per això, per mandra, em sento molt còmode amb la definició d'independentista, que al cap i a la fi no suposa cap empremta ideològica i ens permet deixar-la per més endavant, quan ja no calgui ser independentista.

La Pàtria, així amb majúscula, em duu mals records, em retrotreu a temps contradictòriament millors (“contra Franco erem més joves”) i pitjors a l'hora. Per edat sóc, potser, de la darrera generació del franquisme. Del franquisme amb Franco, si més no. El general dictador va morir, no diré que plàcidament però sí al seu llit d'hospital, quan un servidor havia complert els disset anys i començava a pensar en la Universitat i a practicar el periodisme. Vull dir que encara vaig ser a temps, per exemple, de patir una escola espanyolíssima, on el meu català de Mallorca, el de casa de tota la vida, de sempre, era proscrit; em van explicar una història que no era la del meu país, perquè volien que el meu país fos un altre; em van fer portar uniforme damunt la roba que ens individualitzava, i provaren de fer-me'l dur també en el cervell, en el sentiments...

La Pàtria, durant molts anys, només va ser una, aquella que també havia de ser Grande y Libre, ves per on. Me la refregaven abans d'entrar, hissant banderes bicolors i sonant cançons de muntanyes nevades, que nosaltres mai no havíem vist, perquè els nostres cims tampoc són tan alts i jo, a més, era poc excursionista... Van fer tot quan van poder, encara aleshores, per formar el nostre Espíritu Nacional.

Des d'aleshores ençà, mai no m'ha entusiasmat això de la pàtria, sobretot perquè encara he hagut de patir els ensurts d'alguns salvapatrias que han maldat per torna imposar-nos aquella Pàtria carrinclona, dictadora, miserable, madrastra d'uns fills que es sabien no naturals, ni tan sols adoptats, sinó segrestats.

Sortosament, encara en aquells anys i per la influència benefactor d'uns pocs, un parell només de mestres, amb aires de clandestinitat, ens volgueren ensenyar algunes de les coses que no havien d'ensenyar-nos, vaig sentir parlar per primer cop d'una altra pàtria, a qui un poeta no massa lluent va dedicar una oda:

(...)Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,

Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,

La llengua d'aquells forts que acataren los reis,

Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis

Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,

Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,

Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!”

No em sento avui més patriota que ahir, per dono per bona l'expressió de l'acompanyant de Dess Mond, entenent que vol ser una definició en positiu. I pensant en el futur.

 

(Publicat al Blog Gran del Sobiranisme, el 17 d'agost de 2010)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS