Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

I si resulta que la cita és per a 2014?

peprossello | 31 Agost, 2010 09:00 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Llegia fa un parell de setmanes (ja sabeu que un parell mallorquí pot ser qualsevol xifra, però en aquest cas són dues, si fa no fa) un comentari signat per Roger Buch, en el marc d'una sèrie d'articles d'anàlisi preelectoral que ha publicat Tribuna Catalana, en el qual es feia referència al PP català com al “convidat de luxe”, aquell qui fins i tot millorant els seus resultats no té cap possibilitar d'estar a un govern, perquè no té amb qui pactar. I s'ho haurà guanyat a pols.
 
Aquest paper del PPC explica moltes coses sobre les diferents realitats polítiques en que, a l'hora d'unes eleccions autonòmiques, ens enfrontam segons estiguem al Principat o a les Illes Balears. Aquí, a ca nostra, el PP és l'enemic a batre, el contrincant al qual s'ha d'aturar, impedir que pugui accedir novament al govern que ha ocupat durant vint-i-set anys, amb només dos lapses de quatre cadascun, les dues legislatures que ha presidit el socialista Francesc Antich. No hauria de ser mal d'entendre, coneixent una mica els antecedents dels governs conservadors, especialment el darrer de Jaume Matas, o el que anuncien els dirigents actuals amb el seu president, José Ramón Bauzá al front, per exemple en matèria de política lingüística, que tota la resta de partits tenguin un objectiu prioritari, més enllà de les seves peculiaritats programàtiques: frenar el PP. L'única possible excepció a aquesta tendència és Unió Mallorquina: tendrà prou feines en sobreviure com a partit parlamentari i, a més, ja es sabut que pot pactar en qualsevol. Ja ho ha fet.

I aquesta realitat afecta els partits nacionals (tant és que siguin regionalistes, mallorquinistes, nacionalistes, independentistes...) en la mateixa mesura que als d'obediència espanyola, bàsicament el PSOE i el que resta d'Esquerra Unida. Per això mateix, alguns giram els ulls amb resignació cap a la Catalunya continental i experimentam sensacions contradictòries: enveja i ràbia. Enveja de veure que els partits catalans, arraconades les possibilitats de govern de les formacions espanyolistes, amb l'única excepció del PSC, poden dedicar-se a estructurar organitzacions que vehiculin la creixent onada independentista cap a les urnes; ràbia de veure com ho estan gestionant.

Les eleccions catalanes són a la volta del cantó. Les prospectives, les enquestes, l'opinió publicada semblen coincidir en que els nacionalistes de sempre, els de ara, mai, no toca, tenen moltes possibilitats de tornar al govern. I en aquest punt, està prou clar que no seran ells, tanmateix, els que portaran endavant la senyera de la independència. En qualsevol cas, també resulta indiscutible que en el Parlament de Catalunya hi haurà una forta presència de l'independentisme; a hores d'ara encara no sabem com hi arribarà, si tots junts –sembla que no– o cadascú pel seu vent, que és el més probable. Que fer el camí per separat pot deixar vots pel camí? Segurament. Que és indispensable una candidatura única? Doncs, segurament no, perquè al cap i a la fi, no ens enganyem, no tots som iguals i, fins i tot defensant la mateixa cosa, no defensam el mateix: que no és el mateix 75 anys d'historia que un currículum de sis mesos; que no és el mateix treballar per mantenir un grup de 21 diputats i perdre'n una quarta part, que aspirar a menys de la meitat de tot això per proclamar-se triomfadors.

Per ventura, no ho sé del cert, tot és qüestió de calendari. És comprensible que després dels resultats de les consultes populars, després de l'entusiasme del 10J, és vulgui tenir tot per ahir. No ens ha d'estranyar, a mi no m'estranya, que alguns demanin un Parlament que l'endemà de restar constituït proclami unilateralment la independència de l'Estat Català. Sona bé, fins i tot. I el referèndum que ha de reblar aquesta proclamació? Algú hi pensa? I si finalment no es guanyàs? Què en feim de l'entusiasme? Per ventura, no ho sé del cert, tot és qüestió d'ajustar les dates, perquè potser la cita no sigui ara. Potser la cita és en realitat pel 2014. No ho sé del cert, emperò.

(Publicat al Blog Gran del Sobiranisme, el 24 d'agost de 2010)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS