Administrar

Josep-Joan Rosselló, periodista

Llibres casuals

peprossello | 24 Març, 2011 07:37 | latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com

Anit passada vaig acabar de llegir Sang vessada, la segona novel·la (2004) de l'advocada –ja ex advocada, per mor de la literatura– sueca Asa Larsson, en una traducció catalana de l'any passat. El fet que hagi llegit aquesta història negra és la conseqüència lògica d'haver-me enganxat tot d'una al primer llibre de Larsson, Aurora Boreal (2003, traduïda el 2009), una autèntica revelació al seu país i també per a un servidor. Res no és casual. La història de l'assassinat de Viktor Strandgård, el predicador més famós de Suècia, me va atrapar des de les primeres planes; en veure als prestatges l'edició d'una nova història protagonitzada per Rebecka Martinsson, no ho vaig dubtar.

 

(Us heu plantejat mai perquè llegiu un llibre i no un altre? Com us ha arribat a les mans una determinada novel·la i no una altra? Perquè us heu decidit per una i no per una altra? No val la resposta, simple, de perquè m'agrada o m'interessa: jo parlo de les mecàniques que fan que acabeu amb un títol determinat a les mans. Més enllà de les recomanacions d'amics i coneguts, de les crítiques literàries, de les notícies culturals... jo crec molt, cada cop més, en la casualitat, en un cert atzar que acaba posant un llibre concret en les meves mans. Digueu-me llunàtic.)

Sang vessada, emperò, m'ha decebut una mica. Supòs que ho ha fet, en general, a molts aficionats al gènere negre; no així, als aficionat a la bona narrativa, que és per on servidor m'he anat conformant i llegint tota la novel·la. Asa Larsson (res a veure amb el creador de la trilogia Mil·lenium, Stieg) ha treballat molt respecte de la primera novel·la, tot depurant-ne el llenguatge, depurant la història...; tant l'ha volgut depurar que gairebé ha desaparegut la història negre de l'estructura de Sang vessada. El lector habitual troba a faltar la intriga, la descripció de la tasca policial o, d'una o altra manera, del desenvolupament dels fets. En algun moment sembla que estiguéssem llegint un llibre costumista sobre Suècia o un retrat psicològic de la suposada protagonista, la Rebecka Martinsson, que ha perdut bona part del seu paper sense que tampoc es vegi compensat per la presència de la inspectora Anna-Maria Mella. Caldrà esperar a veure per on discorre El camí fosc, la tercera entrega de la sèrie, que ja és a les prestatgeries de les llibreries del país, en l'edició de Columna/Seix Barral.

Abans, tanmateix, tinc un parell de compromisos. Ara m'espera Haruki Murakami. El flamant Premi Internacional de Catalunya m'era pràcticament desconegut fins fa un parell de setmanes: a penes si havia sentit parlar de Tòquio Blues (1987) o de Kafka a la platja (2002), però sense que fins ara despertassin la meva curiositat lectora. Finalment, va ser un llibre amb un títol que em va sobtar, De què parlo quan parlo de córrer (2007), el que va acabar amb les meves reticències, producte segurament d'una inexplicable prevenció enfront de tot el que em sona a orientalisme: des del sushi al budisme, passant per uns trets culturals que me queden molt llunyans.

No he llegit De què parlo quan parlo de córrer. Només pensar en córrer ja estic cansat. Tòquio Blues (Norwegian Wood originalment, per la cançó de The Beatles) és una gran novel·la. És una història d'avui, protagonitzada per uns personatges absolutament creïbles; una història ambientada al Japó, però com podria segurament estar-hi a qualsevol ciutat occidental de mitjana dimensió; una història amb conflictes de relació, de personalitat en uns joves en procés de maduració –no sempre ben resolt–; una història molt ben contada i atractiva fins al punt d'enganxar... Una novel·la que, ara ho sé, s'ha de llegir. I perquè una cosa duu a l'altra, i un llibre convida a repetir, ara tinc damunt la taula, a punt de pastora mia, la darrera de Murakami, 1Q84 (2009).

Mentre tant, m'he llegit dos llibres breus, de relats. Vaig conèixer-ne l'autora, Tana Marcé, fa tot just tres mesos. Me la va presentar una amiga comuna, tot dient-me que “na Tana escriu contes i n'ha publicat uns quants”. No sé per quin mecanisme mental vaig associar immediatament el concepte “conte” amb el de “literatura infantil” i no hi vaig pensar més. Però posteriorment vaig saber que tenia un llibre publicat a Quaderns Crema, Sortir de rutina (1999), i me vaig dir a mi mateix que a l'editorial d'en Jaume Vallcorba no hi publica qui vol. Altre cop la casualitat va fer que, en una visita a la darrera Setmana del Llibre en Català, el ulls se me n'anassin cap a un tom, clàssic en el seu disseny, de Quaderns Crema; era el llibre de narracions de na Tana Marcé. El me'n vaig dur, juntament amb un altre títol posterior, Bestioles, editat en aquest cas a ca'n Moll, a la col·lecció Raixa.

Tana Marcé és, a parer meu, un gran narradora, domina com no tothom ho sap fer la distància curta del conte, del relat... He llegit en algun lloc, posteriorment, que ella es definia bàsicament com a mestre (ho és, a més de llicenciada en Filologia), i no seré jo qui posi en dubte les seves habilitats i vocació pel magisteri, però no modifica la meva convicció que és una excel·lent escriptora i en té tota la fusta. Curiosament, l'aspecte de na Tana, el tarannà que desplega en públic, no deixa entreveure la contundència de la seva narrativa. És l'aspecte que més m'ha sobtat: no fa una literatura complaent, carrinclona, fàcil; ben al contrari: treballant i molt el llenguatge planteja les seves històries amb un to descarnat, dur i contundent. M'agrada. M'agrada molt i m'agraden les coincidències, les casualitats que posa al meu abast literatura així.



Comentaris

  1. isoli
    Cryday

    hi!!!

    isoli | 02/02/2012, 15:24
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS