Quadern de bitàcola

Tot i que vaig reincorporar-me a la feina el passat dilluns, avui ha estat el primer dia d'horari habitual, amb guàrdia de capvespre. Tampoc no és allò que sigui matador, però res hi ha més bo de fer que acostumar-se a lo bo, que en aquest cas era treballar només els matins, com hem fet amb l'aplicació de l'horari d'estiu. S'ha acabat: comença el nou curs i és evident que hi haura molta feina els propers mesos.

Avui ha fet dos anys que es van conèixer, una nit tan xafogosa con la d'avui, típica vesprada de finals d'agost. Ella gairebé ni hi ha pensat; no almenys fins que ell li ha donat el present que encara ha tingut l'esma d'oferir-li, com a recordatori d'una data a hores d'ara perfectament oblidable, pensa l'Home. "No és res, un doi", li ha dit quan li donava el petit embolcall, "només un detall perquè si, passant el temps, alguna vegada el veus recordis qui te'l va donar; i, al mateix temps, tan nimi com perquè si no el vols tenir present, per no haver-te'n de recordar, no et costi res desfer-te'n, llançar-lo senzillament". Ella l'ha guardat. Tot un detall, ha pensat l'Home.

L'Home també ha pensat com és de curiós -no sap si curiós seria l'adjectiu- que, després de gairebé cinquanta de rutina, d'un no voler saber més del que ja saps, no experimentar res que encara no coneguis, només dos anys, vint-i-quatre mesos de no res, poden canviar-te totalment la vida, refer-te del tot, de dalt a baix... I, és clar, ara no sap si a partir de demà ha de seguir sent el que ha estat durant aquest petit parèntesi vital, o potser li convé més intentar retrobar el qui era fins aquell 29 d'agost, tot just ara ha fet dos anys.

Aquesta setmana passada, vaig dedicar una bona part d'un capvespre a conversar amb persona amb el company Dess Mond que, com acostuma des de fa anys per raons familiars, ha passat un temps a Mallorca. Però això ja ho sabeu els lectors d'aquest BGS, perquè ell mateix n'ha donat alguns detalls en el seu post setmanal. Jo no feia comptes de parlar-ne, per entendre que era assumpte d'índole estrictament personal que no només m'atenyia a mi, sinó també a ell. El seu escrit d'aquest dilluns, emperò, m'allibera dels meus prejudicis i, sobretot, em permet exercir el dret a la defensa. Perquè no em queda més remei que defensar-me dels exagerats, per generosos, elogis que Dess Mond fa de la meva persona; estaria ben arreglat si, des d'ara, hagués de procurar correspondre permanentment a la imatge que algú, llegint-lo, es pot haver fet d'un servidor.

Quaranta vuit hores m'he passat donant-li voltes a una idea per a l'article d'aquesta setmana. Havia d'anar sobre un edifici maleït per les males administracions públiques; bé, o tres edificis: un que havia de ser seu de la conselleria d'Educació, després oficines d'una immobiliària que el va comprar i tornar, que acabat essent niu de rates i refugi dels homeless locals i ara proven de treure-se'l de sobre; l'altra, declarat Be d'Interès Cultural, polèmic, a la faça marítima, la propietat del qual -institucional- l'està deixant fer-se malbé, a veure si cau pel seu propi pes; el tercer encara no és res més que una estructura horrorosa que dóna la benvinguda als visitants que venen des de l'aeroport, abans rebuts per la Seu, l'Almudaina, Bellver...